[090] Carta abierta al alumnado de un centro de adultos*

Estimado alumnado,

Mañana se inicia el curso 2015-16 en los centros de formación de personas adultas de Cataluña y, seguramente, ya habrá empezado o estará a punto de hacerlo en el resto de España.

Profesores y alumnos compartimos nervios e ilusión en el inicio del nuevo curso. Nosotros, por un lado,  porque  ponemos por fin rostros a los grupos para los que hemos pensado y repensado mil y una actividades durante los últimos meses. Vosotros, por el otro, porque retomáis vuestros estudios después de meses e incluso años de haber estado alejados del mundo académico.

Para aquellos que hace años que no pisáis un aula sabemos que es un momento complicado. Volver a adquirir rutinas y hábitos de trabajo en relación al estudio puede resultar un pelín estresante, especialmente en aquellos casos en los que debéis compaginar el curso con trabajos, hijos y otras obligaciones propias de la vida adulta. No obstante, nuestra experiencia nos dice que el esfuerzo, el trabajo y la ilusión que dedicáis en esta vuelta a las aulas puede asegurar el éxito de la empresa.

Conocemos, pues, las dificultades derivadas del regreso a las aulas, pero también de las motivaciones que os mueven. Son muchas las personas que pasan por nuestros centros cada año. Cada una de ellas con realidades y situaciones personales totalmente diferentes. Aunque tienen un denominador común: la inquietud que os empuja a complementar vuestra formación con miras a acceder, en la gran mayoría de casos, a una mejora profesional.

Es posible también que a muchos de vosotros no os haga falta ningún título. Pero esa inquietud os ha traído hasta un centro de formación de adultos para estudiar algo que os complemente, que os divierta, que os entretenga, que os refresque la memoria o que os acompañe. Nosotros, evidentemente, estaremos a vuestro lado. Porque sea cual sea la meta, estudiar os hace grandes, os fortalece el espíritu. Y porque, en definitiva, el (re)aprendizaje tiene muchas caras, muchas respuestas a una sola pregunta, muchos héroes que luchan para conseguir un mismo objetivo: la voluntad de ser mejores personas.

Nosotros, los docentes, tenemos compromisos que van más allá de impartir clases. Para empezar, el compromiso con vosotros, los alumnos. En vuestro recorrido educativo, cada uno tenéis una serie de experiencias repletas de éxitos y de fracasos. Los profesores somos conscientes de ello y debemos ayudaros a volver a ese recorrido desde donde lo dejasteis, aprovechando vuestras aptitudes, fortaleciendo vuestras debilidades con el fin de construir un aprendizaje de futuro. Pero, además, y durante la construcción de vuestro recorrido, hay que cultivar el aprendizaje autónomo, el desarrollo del espíritu crítico y la conciencia social como herramientas de soporte de la educación para toda la vida.

Para cumplir con este compromiso, los docentes utilizaremos metodologías que rompan con las maneras tradicionales, que se alejen de lo que hayáis vivido con anterioridad en el aula. No podemos repetir esquemas de fracasos anteriores, necesitáis retos que os impliquen en vuestro aprendizaje. Los profesores os queremos despiertos, abiertos, motivados. Por eso, debemos originar auténticas experiencias educativas, colaborativas e impactantes tanto dentro como fuera del aula.

Y es que las aulas no son celdas. Todas deberían tener las puertas abiertas. Y en ese sentido, otro de los compromisos que debemos cumplir los docentes es establecer puentes con la sociedad, con la comunidad educativa, con las entidades cívicas, sociales y culturales del entorno. Durante vuestra estancia en los centros de adultos, pasáis de ser alumnos a creadores de conocimiento, os convertís en agentes activos de la comunidad. Sois portavoces de la  educación de kilómetro 0, la que se genera en las aulas, la que se expande por el barrio y la que, finalmente, se comparte con vuestro municipio o ciudad para proporcionar cultura de proximidad.

En conclusión, para que este curso sea un éxito, todos debemos comprometernos al máximo. Y juntos haremos de este duro camino un paseo compartido. Porque entre tanto aprendizaje, compromiso y tal, hay que disfrutar del paisaje, pasarlo bien, hacer unas risas con los compañeros, con los profesores, con las administrativas, con las señoras de la limpieza del centro. Si estamos contentos, estamos motivados. Y aprendemos. Y eso es lo que, al fin y al cabo, queremos todos.

¡Feliz inicio de curso!

*Aquest article ha estat escrit a quatre mans pel Ramón Paraíso i jo mateix. El Ramón és director del CFA Dolors Paul (Cunit) i podeu seguir-lo a través del blog De vuelta. És un espai sobre reflexió educativa, centrada en la formació per a persones adultes. 

A la xarxa no hi ha gaire blogs que professin l'educació per a adults. Però tot i això, el blog del Ramon hi ha obtingut força notorietat. Els seus escrits mostren dubtes, projectes de futur i reflexions d'interès que posen de manifest la bona feina que es realitzen en alguns centres d'adults per tal de dignificar-los i reivindicar-los com a espais d'innovació educativa i de renovació vital per als nostres alumnes.

Gràcies per donar-me l'oportunitat d'escriure aquest post amb tu, Ramón. Espero que sigui l'inici d'una sèrie de col·laboracions.

[086] ¿Para qué sirve la educación para adultos?

Voy a empezar fuerte la primera colaboración con INED21 preguntándome lo siguiente: ¿para qué sirve la educación? Puede que no sea nadie (y no lo soy) para responder a esta pregunta. Hay, además, profundas reflexiones de personas que hablan con la seguridad digna de las auténticas eminencias de la docencia. Pero podría añadir una nueva lente a todo este caleidoscopio educativo si hablo desde el ámbito en el cual trabajo: la formación para personas adultas. Es por esto que replanteo la pregunta: ¿para qué sirve la educación para adultos?

Para muchos, éste es el cajón de sastre del sistema educativo, olvidado por las instituciones educativas y eventos relacionados con la innovación pedagógica, ahogado por iniciativas privadas e infravalorado por los que creen que es una “educación de segunda”. Lo que mucha gente desconoce es que la educación para las personas adultas ha cambiado mucho y, afortunadamente, se está reivindicando como una plataforma que puede impulsar decisivamente el futuro laboral y académico de los estudiantes que pasan por sus aulas.

Desde mi punto de vista, la escuela de personas adultas facilita una segunda oportunidad, pero también una tercera, una cuarta o una quinta. ¡E incluso una primera oportunidad! ¿Es posible eso? Evidentemente que lo es si se tiene en cuenta que el perfil del alumnado es tan heterogéneo como único a la vez. Las circunstancias vitales y la (mala o difícil) experiencia académica son los argumentos más repetidos por todos los alumnos que deciden retomar sus estudios. El aumento gradual de estudiantes en las aulas de adultos demuestra que nunca es tarde para (re)aprender, hecho que da sentido al lifelong learning. Este concepto rompe con la tradicional creencia que la educación es un período que se vive durante una etapa limitada de nuestras vidas.

Por tanto, no entiendo la educación como quien recuerda “la mili” o el día de su boda. La educación es un proceso permanente de construcción y adquisición de conocimientos formal e informal. Esto significa que cualquier persona debe tener la oportunidad de subirse de nuevo a un tren que, por un motivo u otro, tuvo que abandonar. Entonces, la educación de personas adultas sirve, en términos generales, para reemprender de nuevo el viaje hacia el aprendizaje de los alumnos, partiendo de los conocimientos previos para conectarlo de nuevo y de manera consciente con la vía de su propio proceso educativo.

Partiendo, pues, del hecho que los alumnos ya tienen una mochila de experiencias educativas, saberes adquiridos a través de diversas metodologías y vivencias de éxitos y fracasos, la escuela de adultos reorganiza lo aprendido hasta el momento por los alumnos para orientarlo hacia lo que le falta por alcanzar. Pero además, dirige también este aprendizaje hasta la estación de una formación futura, reconducida y contextualizada siempre a las inquietudes personales y las necesidades académicas futuras de los alumnos.

Para espolearlos durante el viaje, muchos optarían por utilizar las palabras esfuerzo, estudio, voluntariedad o responsabilidad para crear un discurso que incite a valorar el trabajo que supone la construcción de un futuro. Yo intento rehuir de estos parámetros a la hora de tratar con los alumnos que quieren retomar sus estudios y, en cambio, les hablo de otro concepto todavía más importante: la conciencia. Creo que es el término clave para animar los alumnos jóvenes y no tan jóvenes porque determina la predisposición de los alumnos ante el proceso de aprendizaje. Para entendernos, hay que activar el mecanismo que permita el “cambio de chip”, hacer que los alumnos se impliquen de manera activa en su formación y asuman un compromiso con su futuro. Y esta es una tarea que hay que poner en marcha desde el primer día.

Claro está que no es un trabajo fácil para los alumnos, pero tampoco para los profesionales. Porque ya no sólo se trata de conseguir un título o ganar una formación, sino que en muchos casos es asumir un reto. Entiendo qué pueden sentir tanto los alumnos jóvenes como los no tan jóvenes que retoman su formación en una escuela de adultos. Y es que no hay nada más difícil que enfrentarse con el fantasma del fracaso escolar. Las malas experiencias académicas reviven, las oportunidades perdidas reflotan y las piernas de la seguridad flaquean. Por eso, además de conocer sus intereses, sus antecedentes académicos y sus motivaciones, se debe crear un vínculo de confianza mutua que permita al alumno ser consciente de que su reincorporación a la educación es el primer paso para volver a la vía de su aprendizaje.

Aunque todo este proceso de concienciación también necesita profesores entregados y motivados. Pero, sobre todo, formados. Hace algunas décadas, la formación del profesorado en la educación para adultos estaba basada en la experiencia previa con otros cursos de primaria y de secundaria, la cuál resulto imprescindible para conformar una base formativa para el aprendizaje en este ámbito. Ello no provocaba que se tuviera la sensación de que a los docentes de las escuelas de adultos nos faltara preparación, dada la tipología de los alumnos y de la especificidad de los estudios. O dicho de otro modo, tratábamos la educación para adultos como si fuera una educación para niños o adolescentes. Afortunadamente, y desde hace bastantes años, ha habido una mejora sustancial de la calidad formativa en la educación para adultos. Y todo gracias al trabajo de profesionales que han querido mejorar las metodologías en este ámbito educativo, a una oferta de másters y postgrados de calidad, a proyectos conjuntos entre centros de adultos, al intercambio entre docentes de experiencias y recursos a través de las redes sociales, etc. Todo ello ha dignificado una formación que, en estos tiempos, se ha revalorizado y emerge como un motor de innovación educativa. De hecho, debe serlo por naturaleza.

 

Si tenemos en cuenta que, entre otros factores, algunas maneras de enseñar les han hecho fracasar en su época formativa anterior, queda claro que no podemos enseñar como antes a unos alumnos que pretenden retomar los estudios. Por ello, y para conseguir ese clima de confianza, los profesores deben agitar a los alumnos con metodologías que se aparten de las de toda la vida, que sean más vivas, dinámicas, prácticas, que conecten con su entorno real y que permitan la reflexión de lo aprendido y cómo se ha aprendido. De este modo, se consigue el ambiente ideal para motivar a los alumnos a rehacer y encaminar el proceso de aprendizaje.

Así, y desde mi experiencia en la formación permanente, el docente debe fomentar métodos de aprendizaje motivadores con proyectos reales que permitan el análisis y la reflexión sobre el mundo que nos rodea, con el objetivo de aprovechar y mejorar las herramientas cognitivas y metacognitivas de nuestros alumnos. De esta manera la educación para personas adultas tendrá sentido, ya que sabrán focalizar su aprendizaje en la vida y sabrán valorar la oportunidad que nunca les concedió el sistema educativo para completar su formación. Pero también tomarán consciencia de que el viaje de su educación aún no ha acabado y que tienen toda una vida para aprender, descubrir y compartir.

Article publicat originalment a INED21 (17-08-2015)

Més col·laboracions a INED21

[078] - Amb molta correcció!

Enguany tinc com a objectiu revisar les activitats lingüístiques perquè s’ajustin a l’aprenentatge basat en projectes. I, sobretot, perquè casin amb el meu cavall de batalla personal: l’adquisició d’eines lingüístiques i metalingüístiques per millorar la consciencia d’ús de la llengua. I després de les experiències que he tingut durant els dos trimestres, he redescobert una bona aliada: la correcció.

No és la primera vegada que preparo activitats relacionades amb la correcció. Fins ara li he donat força importància al treball de revisió de textos, sobretot durant el procés de lliurament de les primeres versions d’un treball oral o escrit. Però aquest curs n’han coincidit unes quantes que m’han servit per copsar les reaccions dels alumnes. I val a dir que m’han sorprès gratament. Perquè la correcció obliga a la revisió, al contacte, l’anàlisi i la resolució de l’error ortogràfic, gramatical o textual.

És, doncs, una eina per qüestionar-se els textos que llegeixen o que creen. I els alumnes han respost amb curiositat, amb diàleg i amb interès a aquestes activitats, les quals també ajuden a aprofundir en els conceptes lingüístics del mòdul, a polir la gramàtica personal i esmenar els seus vicis. En definitiva, els vol fer conscients de l’us de la llengua i de l’adquisició que en fan.

Per no estendre’m gaire, passo de seguida a explicar aquestes activitats:

Dictats

Confesso que sóc enemic del dictat tradicional. I això que, sorprenentment, a la majoria dels alumnes els agrada. Però un altre dictat és possible i és el que he posat a la pràctica: dictats a veus, creatius, en grups, … El fet de capgirar la sempre feixuga tasca del dictat ha suposat la descoberta de multitud d'opcions per treballar l’ortografia i l’expressió escrita, al mateix temps que els alumnes s’ho passen bé.

Revisio de textos

Normalment als alumnes se’ls oblida revisar els textos que realitzen. I amb tasques com les que he proposat aquest trimestre he volgut incidir en la importància de lliurar els textos ben polits de faltes i ben construïts. Així, vam corregir anuncis sense censura ortogràfica ni expressiva, la carta de Belén Esteban i altres textos extrets de la realitat que ens envolta.

El treball va ser molt interessant perquè van sortir dubtes i preguntes relacionades amb la planificació del text, el registre lingüístic, la millora dels textos escrits, les propietats textuals, etc. Sembla, doncs, que aquestes activitats ajuden a conscienciar-los que som el que escrivim, que els nostres textos reflecteixen el nostre caràcter i diuen molt més de nosaltres que no ens pensem. 

Gamificacio de l’ortografia

No tinc experiència amb activitats de gamificació, però vaig voler provar-ne una per conèixer la reacció dels alumnes. I vaig preparar un concurs per parelles per esbrinar qui en sabia més sobre la B i la V. La resposta va ser molt satisfactòria i la competència sana entre ells va fer d’aquesta activitat una bona eina per treballar i memoritzar un dels maldecaps ortogràfics dels alumnes. Va ser una bona manera també de connectar el concurs amb els mems ortogràfics que havien creats dies enrere, ja que van servir de "xuleta".

És evident, però, que no només es tractava de portar a terme l'activitat. Gràcies a la lectura Reparar l'escriptura (Didàctica de la correcció de l'escrit) de Daniel Cassany, vaig adonar-me del potencial que té la revisió i la posterior reflexió que se'n fa. Per això, cadascuna d'aquestes activitats acabava sempre amb el mateix eslògan: corregir i classificar.

Sí, els alumnes havien de corregir els errors prèviament comentats i, després, classificar-los en calaixos gramaticals: ortografia, morfosintaxi, lèxic i textual. Finalment, i després dels comentaris pertinents, analitzàvem els motius i fèiem evidents a través del mur de l'ortografia de classe; però també deixant constància de tot plegat al portafoli. Amb aquesta col·lecció de mostres, els alumnes s'adonaven dels errors gramaticals i de la freqüència amb la qual l'acostumaven a fer. Però més important que tot això és que es feien conscients del problema i havien de buscar la millor opció per tal de solucionar-lo.
 

Així doncs, els processos que posen en marxa aquestes propostes han obert un ventall de possibilitats que cal continuar investigant. De fet, vull millorar-les i, fins i tot, afegir-ne de noves per treballar els objectius gramaticals del mòdul de manera informal, divertida i arrelada a la realitat, a la curiositat i a la voluntat dels alumnes.

D’aquesta manera, els alumnes podran forjar-se una base lingüística que els permeti una millor comprensió dels conceptes que es puguin treballar al curs i que són la clau per assolir-ne el repte. I si a això li afegeixo l’explicitació al portafoli dels coneixements adquirits, podria obtenir una combinació guanyadora perquè construeixin estratègies pròpies que millorin la revisió de l’expressió escrita i tractin allò que han creat amb responsabilitat. I és clar, amb molta correcció.

[037] El camí cap al portafoli de GES (i 2)

De l'experiència del primer trimestre, i en relació amb la millora d'una avaluació reflexiva i més participativa per als alumnes, n'extrec aquestes conclusions:

1) Les activitats d'autoavaluació han incidit en el recull d'evidències perquè els alumnes analitzin i reflexionin sobre el seu aprenentatge, però sobretot perquè siguin conscients de com aprenen.

Per aconseguir-ho, he creat activitats i exercicis que obliguen a l'anàlisi de la feina feta durant el trimestre. En el cas de Llengua catalana 1, la part autoavaluativa ha estat més important, atès que un dels objectius del mòdul és mostrar interès per la millora de l'expressió oral, escrita i audiovisual tant pròpia com aliena.

A més, amb les activitats escrites de Llengua castellana 1 i Llengua catalana 3 he seguit el sistema de correcció que ja aplicava el curs passat i que tan bons resultats em va donar perquè els els alumnes es responsabilitzin dels seus textos.

Amb tot, els resultats són positius però no prou satisfactoris des del meu punt de vista. No sé si els alumnes han entès la importància de l'autoavaluació i de la reflexió sobre el seu aprenentatge al llarg del trimestre. Penso que ho he explicat tot força bé, però penso que la proposta metodològica no ha quedat clara. En aquest sentit, la introducció de la guia d'estudi per a cada mòdul i les pertinents instruccions de les activitats d'avaluació han servit per conèixer el funcionament del mòdul a nivell general, però ha faltat detallar tot el relacionat amb la part autoavaluativa, d'anàlisi i de reflexió que he volgut treballar-hi.


Per això, caldrà millorar de quina manera introdueixo els alumnes en la metodologia i en els conceptes autoavaluatius perquè tot plegat no els resulti llunyà o poc entenedor. El millor, segurament, és que ho faci de manera moderada i amb poques activitats en què s'hi especifiquin detalladament les passes que cal seguir. D'aquesta manera, es podrà traçar el camí cap al veritable objectiu d'aquest curs: crear un portafoli de llengua per als cursos de GES. 

2) Com a conseqüència lògica del que he explicat anteriorment, tinc la necessitat de crear una pauta d'avaluació estable. Gràcies a la feina d'anys anteriors, la pauta de la majoria d'activitats s'han anat configurant, estan força definides. Però l'objectiu d'aquest curs -la creació d'un portafoli de llengua- m'ha empès a tirar pel dret en alguns casos i això no m'ha convençut. 

Tot plegat prové de les ganes per acostar-me a l'assoliment d'aquest objectiu. I crec sincerament, que ha faltat programació i previsió, afinar més l'autoavaluació i polir-la perquè els alumnes i jo mateix anem dibuixant els objectius. Diria que em falta perspectiva avaluativa, ja que he inundat d'autoavaluació als alumnes sense explicar-los -ni explicar-me tampoc a mi- per què havien de reflexionar tant sobre la feina que havien fet. 

Per tant, amb una previsió més exacta i precisa de les activitats del mòdul i d'una pauta d'avaluació explícita, m'hauria ajudat a exposar millor l'objectiu del mòdul i també el del curs. Però també hauria servit per explicar als alumnes de quina manera seran avaluats a les diverses activitats d'avaluació. Potser així haurien entès millor la vessant autoreguladora dels mòduls.

3) Finalment, cal comentar que tampoc han ajudat les nombroses activitats de cada mòdul. A excepció de Llengua catalana 3, la programació del qual ha anat com una seda, la resta de mòduls no han tingut el temps suficient per extreure elements d'anàlisi i de reflexió per part dels alumnes. en alguns casos, als alumnes se'ls acumulaven fins a 3 activitats, fet que provocava més aviat que estiguessin més preocupats per treure-se-les de sobre que no pas de cap altra cosa.  I ni allargant els terminis de lliurament vaig aconseguir encaminar la seva percepció de l'avaluació.

Així que la seva actitud davant de l'assoliment de l'activitat no era el que s'esperava, s'havia difuminat l'objectiu de l'autoavaluació entre obligacions de lliuraments i acumulació d'activitats. I, és clar, per millorar aquest punt de cara al futur només hi ha l'opció de reduir les tasques i temporitzar-les de manera adequada. 

En definitiva, ha estat un trimestre positiu en general: m'he refermat en la metodologia de l'any passat i ha estat un encert, els mòduls han millorat en preparació, en diversitat d'activitats i en una major transparència pel que fa al sistema d'avaluació. A més, he volgut fer l'esforç per reconduir-lo i donar-li el punt reflexiu que fa anys que busco per als meus mòduls, tot i que he anat massa de pressa. Però perquè això millori, haig de tenir en compte els aspectes següents:

- Reduir i temporalitzar adequadament les activitats d'avaluació.

- Els alumnes hauran de ser conscients de què se'ls avalua exactament i, sobretot, com se'ls avalua. Amb cada activitat que sigui important per a un treball d'autoavaluació del mòdul, s'explicitaran els criteris d'avaluació perquè els alumnes tinguin una pauta per a millorar les activitats. 

Aquestes millores en la programació i en l'avaluació han de servir per continuar en aquesta línia reflexiva i participativa, la qual ha de portar-nos cap a l'assoliment de l'objectiu final: la creació d'un portafoli del curs.

Sóc conscient que és un projecte que requereix una planificació a llarg termini, però no està de més començar a fer moviments per arribar-hi al més aviat possible. Aquest trimestre tot just he posat els fonaments i espero que el segon trimestre pugui reforçar els punts forts i, sobretot, els febles per tal d'assolir aquest gran repte.


Wikio

[034] #nousreptes

Inauguro els posts d'aquest curs després d'un temps d'inactivitat per habituar-me als que, sens dubte, seran els #nousreptes per a aquest curs 2011-12. Ha estat un mes i mig en què m'he acostumat al nou horari i he començat a posar en marxa alguns dels objectius que m'he proposat. Tot seguit passo a explicar de manera breu tot el que he engegat aquests gairebé darrers dos mesos. 

Primerament, noto de manera satisfactòria la tranquil·litat de no cursar el doctorat, almenys de manera imminent. Això ha permès focalitzar tota l'atenció a l'inici del curs i a tot el que aquest fet comporta: preparació de classes, materials, atenció als alumnes, ordenació d'expedients, posada en marxa del GES, etc. 

Ara per ara, la idea és mantenir aquestes bones sensacions i aquest esperit per assolir alguns dels objectius del curs, tot i que fins i tot això ja ho he començat a fer. Per exemple, millorar i ajustar l'organització i la planificació de les unitats didàctiques dels cursos, així com afegir les propostes o idees que sorgeixin per a tenir-les en compte de cara a propers cursos.

També he apostat fort per trobar una plataforma de comunicació i de col·laboració amb els alumnes, però que serveixi també com a espai de proves per a treballar tasques a través de les TIC. Aquesta via, a manca de formació pràctica en Moodle (no en el funcionament i gestió, sinó en la seva creació) i, sobretot, per la manca d'una plataforma d'aquestes característiques al centre; és la xarxa social educativa Edmodo, de la qual en parlaré en un altre post amb calma.

I, finalment, vull investigar en l'aplicació d'eines metacognitives per a millorar la meva metodologia d'ensenyament-aprenentatge. Aquesta serà una de les meves obsessions per a aquest curs, ja que darrerament estic repetint metodologies i actituds que ja l'any passat no em van convèncer. I no m'agrada.
.
Per tant, aquest post ha de servir com a punt d'arrencada per saber què faig, com ho faig i què em queda per fer, que no és poca cosa! Però sobretot ha de servir per saber millorar tot el que he fet i tot el que faré. 
-
O sigui que enguany posaré de moda el hashtag  personal #nousreptes per no oblidar el meu compromís amb la meva tasca docent. 
.
Som-hi!

Wikio

[032] El portafoli no enganya: evidències sobre la meva formació durant el curs 2010-11

A inicis del passat curs vaig començar a crear el meu portafoli docent. Va ser una de les tasques que volia portar a terme seriosament després d’acabar el Màster de Formació de Professors de Català per a Adults. L’experiència ha estat positiva, però sé que encara estic lluny d’extreure tot el seu potencial. De fet, aquest any l’he utilitzat sobretot per familiaritzar-me amb l’eina i per conèixer-la millor.

Tot i ser –per entendre’ns- el curs de prova del portafoli, he comprovat que em pot resultar molt útil per a la preparació d’unitats didàctiques, però també per a recollir reflexions al voltant de la tasca i de la manera com l’estic portant a terme. I, en un àmbit més personal, em proporciona un espai de confessió que construeix una visió de comportaments, pensaments, actituds i opinions personals sobre l’educació. Tot plegat em proporciona material de coneixement propi que em (re)situa professionalment.

Un exemple d’aquesta vàlua del portafoli com a eina professional –i metaprofessional- el vaig trobar en el moment de repassar de quina manera havia complert els meus objectiu per a aquest curs. I va haver un punt que va generar molts dubtes que he arrossegat aquest any pel que fa a la formació com a docent. L’objectiu en qüestió i la manera com l’assoliria era el següent:

Formar-me de manera sistemàtica en la meva matèria (llengua i literatura catalanes), així com en la didàctica de la llengua i l’ús de les TIC en l’ensenyament-aprenentatge de la llengua.

COM? A través de lectures relacionades amb la llengua catalana (gramàtica, millora de l’expressió escrita, ...) i amb la didàctica de la llengua (suscripció a Articles, lectura de blogs, articles diversos, etc). i el seguiment autoregulador dels progressos (assistència a l’aula d’autoformació). També hauré de construir el meu PLE (entorn personal d’aprenentatge) i començar a desplegar-lo gràcies a l’ús de les eines 2.0 (blogs, microblogs, xarxes socials, etc.) que m’ajudin a millorar la meva tasca docent i la meva competència lingüística.

La resposta a la pregunta si l’objectiu s’havia assolit em va fer treure una sèrie de reflexions que em van sorprendre per la sinceritat amb la qual l’exposava. Per exemple, vaig comentar que no havia anat a l’aula d’autoformació, tot i que ho vaig compensar amb la lectura de llibres específics de gramàtica. O sigui que de cara al curs vinent hauré de millorar-ho, i més quan sé que és un aspecte aquest –el repàs d’aspectes gramaticals concrets- un punt en el qual haig de fer-me fort.

Pel que respecta a la part de didàctica va sortir millor parada. He estat més al dia, gràcies a la subscripció a Articles aquest any i als blogs als quals m’he subscrit gràcies al PLE. En aquest sentit, cal destacar la encara forta influència del màster de català, els apunts del qual encara consulto per a la preparació d’unitats didàctiques i per a repassar alguns conceptes.

Però les conclusions més sorprenents se les va endur la part formativa en TIC. El motiu és que, tot i atractiva, la vaig trobar poc funcional. Al llarg del curs no vaig deixar de tenir la sensació que més que una eina formativa, amb el PLE i tot el que això comporta (lectura de posts, escriure els posts per al meu blog, contestar i mantenir contactes a través dels comentaris al blog, xarxes socials, etc.) tenia una nosa. Gestionar l’activitat formativa a traves del PLE requereix temps i dedicació, cosa que durant el dia a dia era complicat de poder obtenir. A més, no vaig de trobar el punt col·laboratiu a les xarxes socials i crec que de cara al curs vinent hauré d’investigar sobre aquestes possibilitats de crear xarxa i compartir experiències de manera més intensa que aquest any.

No vull que les TIC esdevinguin una obligació sinó un plaer, un element més per a la meva informació i per a la meva formació. I, és clar, m’he proposat per al curs vinent treure’n més rendiment. Crec que no vaig saber gestionar-lo com calia. Suposo que acostumar-se a les bondats del PLE i de les xarxes socials requereix un procés en què es descobreixi exactament què es vol. Ara fa poc he modificat el PLE a nivell tècnic per facilitar-ne l’accés i el canvi ha anat força bé. 

Les reflexions sobre les TIC com a eina formativa van fer replantejar-me la meva relació amb les noves tecnologies. I més quan aquest any vaig començar el Màster en Educació i TIC a la UOC i vaig arribar a la conclusió que han estat una decepció. Tenia moltes expectatives posades en aquest màster, pensava que m’obriria portes, que tindria un caràcter més pràctic, que generaria debat de la manera com s’han d’entendre les TIC amb l’educació. Però va resultar ser l’anti e-learning: materials de l’any 2001 que et porten a casa en format paper, activitats gens atractives i amb poc suc 2.0 (debats, treballs col·laboratius que s’acaben fent sense consciència col·laborativa, matèries teòriques complicades i allunyades de l’educació, poc sentiment de pertinença a una aula, respostes a dubtes poc àgils per part d’alguns docents i consultors, etc.)

Les meves reticències al màster no tenen a veure amb una mala experiència pròpiament dita. De fet, els resultats van ser molt bons. Més aviat té a veure amb la idea que jo m’havia fet del màster. Em va decebre el que em vaig trobar. Suposo que les expectatives eren massa elevades. A més, el volum de feina que es demanava em va desbordar i em va portar al límit de les meves forces físiques i mentals, fins al punt d’entrar en fallida per estrès i perjudicar part de la meva feina i a la meva dedicació a la família. No vaig saber portar el curs, vaig fer 4 assignatures i em va esgotar. Suposo que vaig pensar que podria amb tot i vaig subestimar la formació on line.

Així que tot plegat es va convertir en una doble decepció: per no respondre a les expectatives creades i perquè no vaig poder continuar al semestre següent –un màster no el regalen i no em podia permetre pagar més de 600 euros per només 2 assignatures, que era el màxim d’assignatures que estava disposat a fer després de l’experiència anterior.

Però més enllà de la decepció, tota l’anàlisi feta sobre la meva (auto)formació durant el curs 2010-11 va tenir com a punt positiu que, finalment, em vaig adonar que allò que havia d’haver estudiat no era aquest màster, sinó llençar-me de cap a la 1a opció que tenia al cap des del principi: els estudis de doctorat de didàctica de la llengua. Suposo que les paraules tesi doctoral em venien massa grans en aquell moment i em va fer por accedir-hi, però hauria estat el pas adequat. I adonar-me d’això ha costat un any i posar en marxa el portafoli docent.

Ara em trobo en procés de redreçar aquesta situació. He demanat informació a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra per iniciar els estudis de doctorat. I les converses que he fet amb alguns professors/es han ajudat a decidir-me i a recuperar la il·lusió perduda el curs passat. Això m’ha engrescat i m’ha animat perquè he vist que em sentiré realitzat i crec que m’ho podré compaginar amb la resta d’obligacions.

O sigui que la tasca reflexiva feta arran de la posada en marxa del meu portafoli docent ha donat fruits molt importants de cara al futur. Així, i com he comentat anteriorment, he reorientat la meva vessant formativa, la qual s’ha concretat amb una sèrie d’objectius per al curs 2011-12. A més, puc dir que amb el pas del temps –i el portafoli m’ha acabat de donar la raó- he descobert que m’agrada estudiar, investigar, conèixer i aplicar tot això a la meva tasca diària. A més, la formació pot obrir en el futur altres portes que convidin a nous reptes professionals, pels quals vull estar molt preparat. Són aquests arguments de pes –almenys per a mi- per animar a tots els professors/es a utilitzar el portafoli. No us en penedireu!

Wikio