dijous, 27 de març de 2014

[064] Adéu, metodologia!

Estic cansat de qüestionar-me la manera de fer les classes i no arribar enlloc. Al llarg d'aquests anys -i aquest blog n'és testimoni- he provat diverses metodologies pedagògiques. Algunes d'elles m'han proporcionat experiències molt enriquidores, d'altres han estat un fracàs, etc. I és cert, totes elles em defineixen. Fins avui.   

Els darrers anys he tingut un modus operandi força semblant: després de considerar algunes maneres de fer arribar un nou curs, llegir articles engrescadors sobre metodologies que en el meu cap sonaven ideals per a les meves classes, començo a planificar estratègies, buscar recursos, casar-los amb els objectius del curs, establir activitats, etc. I mentre el cap s'entesta a polir la carcassa metodològica, el filòleg que porto a dins protesta perquè no veu clar que tot plegat funcioni. No m'agrada el que em diu i el faig callar. Fins avui.

Fins ara he notat una pressió -personal, irracional i persistent- per millorar les classes. I no em fa por dir que això ha estat un error. O millor dit: l'error és obligar-me a millorar les classes i renunciar a maneres que han funcionat només pel fet de canviar, per no fer sempre el mateix, per experimentar, per saber si sóc capaç de portar-les a terme, ... Sí, en alguns casos, n'he estat capaç, però a canvi de sacrificar metodologies més efectives per als alumnes. Eps!, i els alumes són el primer en un curs! I és que en determinats moments, me'n vaig oblidar d'ells. Fins avui.
A new day has come, de Casey Bingham
Perquè això s'ha acabat. La pràctica reflexiva de la meva tasca docent demana a crits un canvi de rumb. Ja no n'hi ha prou a capgirar el mitjó ni a rentar-lo: haig de fer-me amb un de nou. Sacrifico l'enlluernadora innovació pedagògica per la qualitat i per l'experiència perquè ja en tinc prou de posar-me a prova. Vull deixar de tenir la sensació de dominar la metodologia i desmuntar-me al més mínim entrebanc a l'aula. No ajuda al curs, ni al mètode didàctic i, molt menys, a l'aprenentatge de la llengua. No vull prendre mal, i molt menys que el prenguin els alumnes. Perquè ells són els autèntics protagonistes, no les metodologies ni la sapiència didàctica del docent. 

I per tot això vull esmerçar els esforços en una revisió de la meva didàctica de la llengua i de la literatura. Després de tants anys, he decidit donar més veu al filòleg, a l'experiència i domesticar l'ímpetu del pedagog. Vull deixar de veure l'aula com un laboratori, vull tornar a sentir el batec de l'espai d'aprenentetge. I vull començar a reconstruir-lo des de tres eixos fonamentals: l'alumne com a protagonista de l'aprenentatge, donar importància al producte final i, sobretot, al procés; i potenciar l'autonomia de l'aprenentatge de llengües. I tot això amb la base de l'enfocament comunicatiu.
Alerta, però: en cap moment renego del que he fet ni de les metodologies emprades. No sóc un hater. Em quedo amb el millor de totes les experiències viscudes, perquè el pitjor m'ha servit per obrir-me els ulls. Per tant, no és una renúncia als corrents didàctics actuals, sinó una (r)evolució lògica, un gir en el procés que m'hauria fet mal en el futur si hagués continuat amb la dinàmica explicada anteriorment.

Ara, doncs, és moment d'aturar-me, fer balanç, desfer-me d'equipatge innecessari i assentar les bases d'una metodologia docent que he anat gestant des de fa molts anys. És moment de créixer, de tornar a il·lusionar-me, de passar-ho bé i de fer camí amb els alumnes cap a l'aprenentatge de llengües. Al capdavall, es tracta d'això: fer camí i avançar. I ser un professor feliç.