divendres, 23 d’octubre de 2015

[093] La setmana de la formació: l'espurna del II Encuentro de Docentes de Lenguas de Secundaria

Per acabar amb aquesta sèrie de posts destinats a la formació que vaig rebre de manera massiva durant la darrera setmana de setembre, m'agradaria parlar-vos de l'experiència al II Encuentro de Docentes de Lenguas de Secundaria.

Tal i com expliquen al blog, el II Encuentro de Docentes de Lenguas de Secundaria es proposava recollir el testimoni de la primera trobada feta a Sevilla el 2014 per tal de -i cito textualment- "impulsar decididamente modelos que integren los conocimientos gramaticales en el uso de la lengua, dando a conocer buenas prácticas, materiales y metodologías que se hayan mostrado efectivas y facilitando materiales o líneas de trabajo que puedan prolongarse más allá del propio encuentro."

Val a dir que el plantejament de la trobada era molt valent i, fins i tot arriscat. Les línies obertes de treball arribaven a nou en forma de tallers. Per suposat, la feina en cadascuna d'elles era inabastable. Sortosament, la intenció dels organitzadors s'adequava a la realitat i van proposar la creació d'un punt d'inici per tal de continuar la investigació més endavant.
Des de la tranquil·litat, doncs, d'aquesta premissa, els tallers van posar-se mans a l'obra durant una jornada de dissabte que  va començar amb una rebuda en forma d'esmorzar necessària per tal d'engegar la feinada que ens venia a sobre. Després, la benvinguda a càrrec dels amfitrions Germán Cánovas, a qui vaig tenir el plaer de desvirtualitzar, i Víctor González va servir per orientar a la seixantena llarga de persones que van aplegar-se a l'Europa International School de Sant Cugat. 
-
Tots dos van exposar clarament el què i el com: la trobada havia de servir per definir bases de treball estables per al desenvolupament de l'ensenyament-aprenentatge de la llengua. Però per aconseguir-ho, van invocar l'esperit del #betacamp, amb un funcionament de treball horitzontal per promoure la participació i la col·laboració de tots els components del grup. 
-
Entre tanta oferta de tallers, vaig optar pel que portava la Carme Durán anomenat Escritura y reflexión metalingüística: un camino de ida y vuelta. Després dels intents fallits per aplicar a l'aula la reflexió metalingüística anys enrere, necessitava reconnectar-me amb l'aspecte de la didàctica de la llengua que més m'interessa. I allà hi era, disposat a absorbir com una esponja tot el que podia aprendre del taller, de la Carme i dels companys.

No em va decebre, ans al contrari. El taller va reordenar les meves idees al voltant d'aquest tema, van agafar més perspectiva, més cos, més seguretat a l'hora de planificar la posada en marxa a l'aula. Per anar al gra, del taller vaig extreure que:

- la llengua s'ha de tractar des de l'experimentació;
- el millor recurs per acostar-se a la llengua és la curiositat;
- cal descobrir, saber analitzar i reflexionar sobre les interioritats de la gramàtica per conèixer-la millor;
- l'aprenentatge ha de transcendir a través de la hipòtesi;
- cal qüestionar-se el funcionament de la gramàtica, posar-la a prova i resoldre les preguntes que puguin sorgir;
- el procés d'adquisició de l'aprenentatge de la gramàtica no ha de tenir límits;
- l'aprenentatge necessita de la participació i de la col·laboració activa dels alumnes i del professor.
-
Per tant, vaig refermar la idea que la gramàtica s'ha de treballar des de la reflexió, des de la metalingüística per tal de donar-li sentit. La llengua s'ha convertit, doncs, en una ciència que cal observar des de la realitat dels alumnes, des de l'ús que en fan, deixant enrere visions tancades que separen la gramàtica de l'oració de la gramàtica discursiva. 
Pissarra de la primera sessió experimental amb metodologies reflexives al curs de preparació de la prova de Grau Superior.

En resum, gràcies a aquesta jornada vaig construir un punt de partida gramatical col·lectiu i personal. En l'aspecte col·lectiu, m'agradaria reprendre la tasca realitzada i compartir idees amb els companys del taller i altres persones que els interessi aquest tema. D'altra banda, i a nivell personal, també voldria continuar amb la investigació a l'aula dels punts forts i febles d'un aprenentatge significatiu, focalitzat en l'adquisició d'eines per a la millora de la gramàtica de l'alumne. M'agrada pensar que aquesta visió de la gramàtica va més enllà de l'aprenentatge i pot tenir incidència directa en l'ús de la llengua de cada dia, atesa la seva naturalesa reflexiva.

Després d'unes setmanes, i juntament amb el portafoli i les diferents propostes del que vaig anomenar "evoluació", he començat a explorar a l'aula les entranyes de la gramàtica. Això només vol dir que el II Encuentro de Docentes de Lenguas en Secundaria han aconseguit revifar l'espurna. Ara espero que la resta d'assistents també comencin a fer foc ben aviat. I que ho puguem explicar tot a la tercera edició.

dilluns, 12 d’octubre de 2015

[092] La setmana de la formació (1 de 2): coaching, motivació i drogues

Un dels objectius d'aquest curs és refrescar els coneixements i aprendre més sobre els meus camps d'actuació: la didàctica de la llengua i de la literatura, la formació d'adults, innovació educativa, etc. I la darrera setmana de setembre vaig patir una sobredosi positiva de formació, els detalls de la qual passo tot seguit a comentar.

Primer explicaré la que vaig fer durant tres dies a la Diputació de Barcelona. L'àrea d'Educació impulsa l'organització dels cursos de preparació per a la prova d'accés a cicles formatius de Formació Professional. I ofereix formació als professionals que hi treballen. En aquest cas, el nom del curs ja ho diu tot: Eines i metodologies específiques de treball amb persones joves i adultes. Motivació i orientació. Intercanvi d'experiències i bones pràctiques. 

Durant 15 hores repartides en tres dies, una desena de persones vam rebre una formació per solucionar conflictes i problemes amb el grup classe. No és un tema menor, atès el canvi gradual que han sofert les escoles d'adults pel que fa a la tipologia d'alumnes. D'aquesta necessitat sorgeix, doncs, una formació que assenyala de ple als tres eixos per millorar l'ambient de l'aula: cohesió de grup, motivació i atenció; i tractament de casos relacionats amb consum de drogues. Personalment, els dos primers eixos es van tractar molt encertadament, mentre que l'últim no estava ben focalitzat. Però anem per parts:


1. Cohesió de grup
La classe la va conduir Alícia Marín Muniesa, coach i entrenadora personal. Diria que va ser la sessió ideal, ja que va suposar una immersió en la pràctica de la cohesió de grup per part de tots els assistents. No sóc molt fan del coaching, però haig de donar la raó a que algunes tècniques que ens va mostrar poden ser molt efectives per als nostres alumnes. La sensació de pertinença a un grup comença des de la confiança entre tots els seus membres. I l'Alícia ens va proposar diverses estratègies infal·libles per fer pinya, per crear vincles, per assolir objectius comuns. Fa poc n'he pogut aplicar alguna a les classes de GES i funcionen. 


2. Motivació i atenció
En aquesta ocasió, el torn va ser per Màrius Martínez, pedagog i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. No va ser tan "moguda" com l'anterior, però sí la que més interès em va despertar. La sessió va servir per conscienciar-nos que, al marge de l'assignatura que ensenyem, cal nodrir-la amb elements que motivin els alumnes i els permeti estar atents. 

Va desmitificar la idea del professor que vol canviar la vida dels alumnes (el mal del professor Keating) i va posar les coses "a puesto". És a dir, no podem canviar els nostres alumnes al 100%, però sí capgirar la tendència negativa per construir un graó que els faci pujar cap a la seva formació. Si coneixem d'on venen els nostres alumnes (fracàs escolar, baixa autoestima, inseguretat, etc), sabrem com motivar-los de manera positiva i fer que la classe sigui un espai de retrobament amb els estudis i de reconciliació amb el seu futur.

3. Tractament dels conflictes relacionats amb el consum de drogues
La primera part de la sessió la va conduir Gemma Garcia Enrich, psicòloga d'Spott. De les tres sessions, aquesta va ser la més fluixa. No vol dir que no fos interessant, sinó que no va assolir l'objectiu que buscava. Tot plegat va ser una sessió informativa de dades relacionades amb els joves, les drogues i les conseqüències en el rendiment escolar. En cap cas va servir per analitzar casos concrets, establir propostes d'actuació a l'aula o reflexionar de manera clara sobre possibles solucions. 

Entenc que és un cas que amoïna a un grup important de professors d'adults, però em va semblar una formació per cobrir expedient. En el cas del centre on treballo, en el moment que es detecta un cas de consum a l'aula, s'engega una maquinària que comença per un informe del docent que el detecta, el posa en coneixement del director/a del centre i aquest/a, tot seguit el porta a l'ajuntament del poble corresponent. És a dir, hi ha un protocol. I posaria la mà al foc que, en la majoria dels casos, les escoles d'adults actuen igual. I aquest fet només es va esmentar a les darreries de la sessió! 
Malgrat que la informació és sempre benvinguda, entenc que el que es demanava és, sobretot, compartir solucions més que no pas repassar el catàleg de les drogues que una part del nostre alumnat consumeix. Hauria agraït, doncs, l'anàlisi de casos concrets per fixar-nos en la resolució. De tota manera, potser seria més eficaç una formació més local. Vull dir que s'hauria pogut fer "in situ", a cada centre, amb l'anàlisi de casos que hi hagin succeït, amb el coneixement de saber si s'hi aplica algun protocol, amb una orientació personalitzada que resolgui els dubtes i neguits de l'equip docent i de l'equip directiu.

Finalment, la tècnica d'Educació de la Diputació de Barcelona, Anna Ferri, va fer-nos cinc cèntims de l'estat dels cursos de preparació per a la prova d'accés a grau mitjà i superior. Els números no són el meu fort, però va donar dades rellevants que obliguen a reformular algunes qüestions, com ara el futur del curs de grau mitjà.
 
En conclusió, van ser tres dies de formació necessària per a qualsevol docent que treballi amb grups de grau mitjà o superior. I n'he tret profit, certament. Un curs que està exclusivament destinat a professors d'adults cal fer-lo! Aquest, però, era el nivell 1 de la formació. I ja espero apuntar-me al nivell 2. 

Ben aviat, completaré la setmana de la formació amb la crònica del II Encuentro de Docentes de Lenguas

dimarts, 6 d’octubre de 2015

[091] La evolución ignorada: cambios y retos de la educación para adultos

Hay un desconocimiento general de lo que es hoy en día la educación para adultos. Muchos piensan que está fosilizada, que vive al margen del mundo educativo y que sirve para “entretener” a un alumnado ya curtido en años. Pues TODOS se equivocan muy fuerte, como diría Miguel Noguera. La educación para adultos ha cambiado notablemente y los implicados en ella trabajan duro para darle la vuelta a esta idea generalizada. Pero pese a los esfuerzos, aún deben luchar contra el olvido de la administración educativa, el desdén de los profesores de otros ámbitos y la desinformación de los alumnos.
Para verter un poco de luz sobre esta cuestión, voy a comentar de qué manera la educación para adultos ha cambiado y qué retos –presentes y futuros– tiene por delante. Para ello, es imprescindible mantener el foco de atención en dos aspectos: en la evolución propia de la escuela de adultos y en el papel del profesional en este ámbito.
1
LA ESCUELA DE ADULTOS, ANTES Y AHORA
Las escuelas de adultos surgieron a mediados del siglo XIX. El objetivo era, en general, alfabetizar y formar en saberes básicos a los adultos (en esa época el término se refería a adolescentes entre 13 y 15 años) a través de clases nocturnas o dominicales. Además, no era para nada una educación obligatoria, salvo en poblaciones de más de 10.000 habitantes. El problema de esta formación es que no difería en nada a la escolarización elemental. De hecho, las aulas, los profesores y las metodologías eran exactamente las mismas que educaban a los pequeñines.
No será hasta inicios del siglo XX que los centros de adultos comenzarán a parecerse a los actuales. Se creó una primera reglamentación exclusiva para estos estudios, con objetivos determinados y unas asignaturas concretas. De todos modos, todavía tenía demasiados parecidos con la enseñanza primaria y, como ésta, se centraba exclusivamente en la memorización, en la alfabetización pura y dura.*
Por desgracia, en pleno siglo XXI, la visión en algunos aspectos no es muy diferente. La comunidad educativa se la mira aún con displicencia, en plan “perdonavidas” sin saber que el ecosistema de la escuela de adultos ha cambiado. Lo cierto es que es un espacio más complejo: la infraestructura, la organización actual, los objetivos y la oferta formativa se han multiplicado. Así, no sólo alfabetiza, sino que también consigue que muchos alumnos obtengan la ESO, se formen para los exámenes de Grado Medio, de Grado Superior, de diferentes idiomas, consigan un certificado oficial de informática; o, simplemente, aprendan dibujo y pintura, practiquen yoga, creen su propio scrapbooking o conversen sobre la última novela que han leído. Es por esto que el mayor cambio está en la heterogeneidad de su oferta.
Por supuesto que en la escuela de adultos cabe cualquier aprendizaje. Es más, debe dar respuesta a todas las necesidades posibles. Y hay tantas necesidades como motivaciones para iniciar una formación en la escuela de adultos. Puede ser que surjan para buscar una mejora de la situación laboral, para “refrescar” la mente, para aprender lo que no se pudo en su momento, para pasar el rato, etc. Sea cual sea, la escuela de adultos es el lugar de referencia dónde el aprendizaje debe reencontrarse con la curiosidad, con la emoción, con las personas de tú a tú
Por tanto, nadie puede quedar excluido, dado que, a diferencia de otros estudios, el alumno se inscribe porque quiere aprender, lo desea. Esta ventaja convierte a la escuela de adultos en un espacio abierto, inclusivo y ecléctico. En este sentido, como reto de futuro, debe seguir en esta línea y saber gestionar un espacio tan heterogéneo, dando respuesta a las necesidades de los alumnos.
Pero no podemos detenernos ahí. Porque la educación de adultos no puede pecar de ofrecer un trato clientelar a los alumnos: “entras, haces el curso y te vas”. La formación que se realiza, sea por la motivación que sea, debe complementarse con estrategias para la construcción de un entorno vivo en el que no sólo aprende, sino que se aporta conocimiento en beneficio de toda la sociedad. Se necesita, pues, añadir humanidad a la formación de adultos. Esto significa enseñar en la conciencia social, en la pertenencia a una comunidad, en la capacidad integradora y generadora de cultura para todos. Son herramientas que ayudarán a adquirir una formación para toda la vida que satisfaga todas las necesidades. Pero al mismo tiempo, será una formación valiente y comprometida con las personas, con el territorio y con uno mismo.

2
LOS PROFESORES DE ADULTOS, ANTES Y AHORA
Por otra parte, no cabe duda de que el rol docente en la educación para adultos no es el mismo. Hace poco más de un siglo, la educación de los adultos era, simplemente, una extensión de los estudios básicos, pensada sobre todo para enseñar a leer, escribir, calcular y, claro, a rezar. Si a eso se le suma la precariedad de los recursos, unos profesores poco preparados para tratar con un alumnado que apenas asistía a clases después de una dura jornada laboral, se obtiene una enseñanza para adultos muy pobre.
Actualmente, si bien es cierto que aún hay docentes que están en la escuela de adultos como en una especie de limbo a la espera de un trabajo mejor, o que han construido su “cementerio para elefantes” particular; la mayoría de los profesores que trabaja en las escuelas de adultos son PROFESIONALES. Unos profesionales comprometidos con la enseñanza de adultos, conocedores de la idiosincrasia de este tipo de formación que saben aplicar metodologías que fomentan el aprendizaje colaborativo, participativo y democrático. Saben qué es eso de la innovación educativa, saben gestionarla para ofrecer a los alumnos nuevas experiencias de aprendizaje basadas en la práctica, saben conectar con ellos –con los alumnos y con las personas–, con sus necesidades, sus ritmos de aprendizaje, su realidad.
Porque hay que entender de una vez por todas que son otro tipo de alumnado con características propias. Cada uno de ellos tiene ya una maleta llena de saberes y, aún más importante, de experiencias de éxitos y de fracasos sonados. Debemos ser conscientes de la realidad de cada alumno para ayudarle a reordenar esa maleta, que siga metiendo más conocimientos que construyan su aprendizaje futuro. Como objetivo de futuro, pues, los docentes tenemos que potenciar el aprendizaje autónomo, desarrollando de este modo la personalidad, el espíritu crítico y la conciencia social de cada uno. Necesitamos para ello metodologías que rompan con las maneras tradicionales, que creen experiencias educativas colaborativas con impacto tanto dentro como fuera del aula. Además, estas metodologías deben ayudar a (re)conocer las estrategias de aprendizaje de cada alumno y a generar nuevas expectativas de futuro.
Asimismo, también es importante que se establezcan puentes con la comunidad educativa del entorno, con agentes sociales, cívicos y culturales para aprovechar al máximo la educación de kilómetro 0, la que se origina en las aulas, la que se expande por el barrio y la que, en definitiva, se comparte con todo el municipio o ciudad. Todo ello servirá para lograr un objetivo doble: proporcionar educación de calidad y cultura de proximidad para todos.
Pero es aún más importante echarnos una mano entre todos. Hay que fortalecer los lazos entre escuelas de adultos y profesionales para compartir experiencias, metodologías y proyectos. Por esto, debo reivindicar más presencia de la educación de adultos en jornadas y congresos educativos, así como más espacios de reflexión propios dónde se puedan confeccionar futuras líneas de investigación.
En fin, ése es mi deseo: que la idea de educación para adultos no se menosprecie ni que se ignore, sino que siga evolucionando. Porque no es sólo un lugar de alfabetización, ni tampoco un “recurso” que saca las castañas del fuego a las administraciones educativas para rebajar el alto fracaso escolar. La educación para adultos cuenta con profesores capaces de generar innovación educativa para el bien de los alumnos. La educación de adultos tiene cuerpo y, sobre todo, alma, la cuál va unida a la comunidad, al barrio, al entorno de sus alumnos y a su desarrollo personal.
En conclusión, la escuela de adultos demuestra que se ha ganado un respeto en el sistema educativo, construido con profesionalidad, cercanía y compromiso social con los alumnos. Y con la Educación.


BIBLIOGRAFÍA
*Guereña, J.L. (2009): Las Escuelas de adultos revisitadas (segunda mitad del siglo XIX – principios del XX). Moreno Martínez, P.L. y Navarro García, C. (Coords.) Perspectivas.