divendres, 3 de juny del 2011

[029] Qüestionant -i justificant- l'avaluació

L'altre dia una alumna em va demanar per què havia tret una nota tan baixa en el mòdul de Llengua catalana 2. El motiu era ben evident: no havia seguit el procés d'avaluació de manera regular. Tot i l'evidència, em va retreure el funcionament del sistema d'avaluació. I atès el seu enuig, vaig explicar-ho novament, malgrat que l'havia repetit abans, durant i després del desenvolupament del mòdul. 


Em va saber greu el comentari i el menyspreu al sistema d'avaluació. Però més enllà de fustigar-me per les seves paraules, aquest episodi m'ha fet reflexionar sobre les expectatives dels alumnes en les avaluacions. Per ells, tal i com ho veig, els importa ben poc les teories educatives que s'apliquin al curs, o els objectius principals i secundaris que s'hi treballin. I molt menys volen que els compliqui la vida amb una avaluació "tan  estranya". Al capdavall, els interessa aprovar i punt!
Tinc la teoria contrastada que els exàmens no serveixen per a res i que no són fiables per a avaluar l'adquisició dels continguts per part dels alumnes. Per això, he optat per una avaluació que posi de manifest que l'alumne sap utilitzar de manera pràctica els continguts de l'assignatura. D'aquesta manera, i des de fa anys, sóc un defensor del learning by doing i de l'enfocament comunicatiu com a base essencial per a la creació d'unitats didàctiques. I en tant que la base -diguem- ideològica la tinc claríssima, el sistema d'avaluació ha de ser un reflex d'aquesta manera d'entendre l'educació. I és justament això el que poso en marxa amb cada mòdul de llengua o de literatura.

En el cas concret de Llengua catalana 2, del qual ja n'he parlat al llarg d'aquest blog, he tornat a focalitzar l'avaluació en l'anàlisi i reflexió dels textos formals. Amb tot, els alumnes a finals del trimestre havien de ser conscients dels encerts i dels errors dels seus textos, saber exposar-los i, evidentment, saber corregir-los i millorar-los. Totes les proves restaven en un portafolis que es confeccionava al llarg del trimestre. Com bé és sabut, aquesta és una tasca que requereix perseverància, continuïtat i  voluntat de millora per part dels alumnes. I del que m'he adonat, arran de les crítiques d'aquesta alumna, és que no tothom acaba per comprendre ni la metodologia, ni el procés ni les finalitats. Llavors és quan arriben els comentaris, les comparacions amb altres sistemes d'avaluació, amb altres metodologies i, és clar, a ulls de l'experiència acadèmica dels alumnes, jo sóc el "raro".

L'altre dia llegia a Twitter que l'avaluació ha de tenir un impacte positiu. I jo estic convençut que una avaluació que es marca com a un dels seus objectius que els alumnes siguin autònoms, que siguin capaços d'autoregular i extreure el màxim rendiment a les seves competències lingüístiques pot tenir un impacte positiu. Més que positiu, crec que necessari per formar persones crítiques i autosuficients, en un clar exercici de maduració curricular, ja que perpetua l'aprenentatge més enllà de les parets de l'aula.


Encara hi ha una creença cega en l'avaluació basada en l'assaig-error, massa obssessió pels resultats, etc. I prova d'això és el neguit dels alumnes a l'esperada nota d'una assignatura. Hem creat avaluacions competitives i poc reflexives que no responen a les preguntes què he après i com ho he après. Mentre als alumnes els interessi més el resultat que el procés que han seguit per arribar al resultat, no hi haurà canvi de xip. 
Cal, doncs, molta pedagogia per saber valorar en la seva justa mesura el meu sistema d'avaluació. I em comprometo a explicar-lo mil-i-una vegades a la meva alumna i a qui faci falta. Potser no ho comprendrà avui, potser tampoc demà. Però estic convençut que una avaluació basada en l'aprenentatge reflexiu és la millor inversió per a una educació de qualitat.


Aquest és, doncs, el meu repte i l'assumeixo amb totes les conseqüències.

Wikio

5 comentaris:

  1. Molt interessant. Estic d'acord amb tu. Ens costa implicar l'alumnat en el seu procés d'aprenentatge. Amb el meu de distància ho veig. N'hi ha que creuen en aquesta metodologia mentre que d'altres en canvi les activitats i tasques són un mer tràmit per aconseguir el certificat. Ells s'ho perden. Ara bé, els primers són els que realment t'omple de satisfacció i justifiquen la teva feina com a tutor. No té preu (;-)) que valorin que aquesta unitat els ha costat, que aquesta altra s'han sentit més segurs, que han progressat, que han consultat un error però que encara no en saben el motiu.

    el nostre repte és que s'adonin que ells són els vertaders protagonistes. Si s'hi esforcen, en veuran el resultat. Cada vegada veig que hem d'incidir més al començament del procés perquè pugui avançar autònomament.

    ResponElimina
  2. Gràcies. M'he adonat que en general els meus alumnes no comprenen què fem a l'aula, o per què fan còmics o per què han de gravar un vídeo explicant una rondalla. Com bé dius, l'esforç s'ha de fer ben bé a l'inici de tot el procés, però s'ha de fer pedagogia del procés durant tot el trimestre. No en tinc cap problema en fer-ho, però sí que el tinc quan em trobo amb una actitud poc dialogant. Sort en tinc que la resposta dels alumnes acostuma a ser bona.

    Puc entendre que malfiïn d'aquesta mena d'aprenentatge, però molts també són prou desperts per comprovar que és una fantàstica manera d'aprendre en tots els aspectes. En aquest sentit, és especialment important la nostra tasca com a guies, com a negociadors del procés. Si poc a poc els fem partícips de tot plegat, sé que acabaran per creure en l'aprenentatge reflexiu.

    Personalment, ja no sé veure els cursos sense planificar un repte, un objectiu comunicatiu, una tasca que requereixi l'ús pràctic de la llengua. Si fes una altra cosa, crec que m'estaria enganyant com a docent.

    Gràcies pels comentaris!

    ResponElimina
  3. Caram1, t'hauré de fer una confessió. Fa anys que vaig patir una crisi personal. Recordo confessant al terapeuta la meva imatge professional: sent Moisès i que fotia tot el ramat per un penya-segat!!! no et vull espantar sinó que riguem una mica de les nostres expectatives --massa altes de vegades. Som conscients que l'aprenentatge és un procés, però volem que els canvis es produeixin avui per demà. Per naturalesa, els humans som reticents al canvis. Ens n'oblidem constantment, oi?

    No és cap crítica sinó que m'ha fet molta gràcia llegir la resposta perquè m'hi he sentit i m'hi sento reflectit. Pots llegir aquestes dues entrades que vaig escriure l'any passat:

    http://sicomor2008.wordpress.com/2010/05/09/i-la-dinamitzacio-anar-hi-anant-anar-hi-anant-anar-hi-anant/

    http://sicomor2008.wordpress.com/2010/04/27/dilluns-ko/


    Em sembla que seguim @luisutopia, que hi ficaria cullerada. Segons ell, cal que adoptem un ensenyament inclusiu. Per tant, ha de ser democràtic fins al moll de l'os. Per això, cal negociar tot amb l'alumnat. també costa això, però comences a fonamentar la teva tasca.És evident que el que sembla que sigui bo per a ells, no ho reben així. Perdona, però no et vull ofendre, però com saps que fas aprenentatge reflexiu? Com és que no ho sap l'alumnat? Disculpa'm pel to, acaba de passar una tamborinada a casa que riu-te'n del volcà xilè!

    Una vegada em vaig haver d'abaixar els pantalons. Era un plantejament bastant ambiciós d'aprenentatge cooperatiu. L'alumnat li va costar d'entendre-ho. Què vaig haver de fer? En vam parlar i vam acordar una decisió salomònica: ensenyament més tradicional, però l'avaluació final de cada unitat es faria amb el nou enfocament. Em va fotre? sí, perquè hi va haver un procés de reflexió profunda abans d'aplicar-ho. Però vaig aconseguir que al final valoressin que treballar en equip era tan aprofitós. Continuo pensant que es van cagar. Els va espantar veure com un nombre de companys depenia de la seva explicació. No hi estaven acostumat, però perquè tampoc no els acostumem.

    Fa vint anys que m'hi dedico i el curs passat vaig començar a entendre elmotiu d'aquestes actituds de rebuig. També em costa haver de renunciar una manera de treballar. Hem d'aconseguir que sigui ells els que es vagin acostant al nostre enfocament (http://sicomor2008.wordpress.com/2010/05/16/posi-un-esetet-a-la-seva-vida/). No sé si et semblarà un excés de egolatria, però són les entrades que m'han vingut al cap mentre et responc.

    Et deixo l'enllaç de l'amic d'Almería. És la línia que vull i hem d'emprendre (l'equip i jo) el curs vinent:

    http://www.utopiayeducacion.com/

    ResponElimina
  4. Jo també he tingut males experiències causades per la metodologia. I evidentment, s'ha hagut de resoldre a través d'una negociació. Que quedi clar que en tot el procés, per més complicat que sembli, SEMPRE l'he adaptat, tant amb l'activitat dels contes com amb qualsevol altra unitat didàctica.

    Si una he après al llarg de la meva curta experiència és que les unitats didàctiques s'han d'adequar a les necessitats dels alumnes i, per tant, donar l'oportunitat a canviar qualsevol aspecte per garantir el seguiment. En cap moment imposo. L'únic que cal "imposar" són els objectius que han d'assolir en el mòdul. Jo només proposo la manera com assolir-los.

    Aquest any ha estat el curs més regular a l'hora d'aplicar metodologies d'aprenentatge reflexiu. Anys anteriors havia fet provatures però havia trobat algunes reticències. Enguany, però, he dosificat els elements reflexius perquè els alumnes els coneguessin.

    Com a millora, sé que haig de fer molta més pedagogia sobre les bondats de l'aprenentatge reflexiu i continuaré investigant en la seva aplicació en la formació per a adults. Crec cegament en què és una metodologia que casa força bé amb els perfils que tinc a l'aula. Però també sóc conscient que no es pot "fer passar per l'aro" als alumnes i ser flexible. La meva intenció, més enllà de l'assoliment d'uns objectius, és proporcionar eines d'anàlisi que permetin conèixer les seves aptituds lingüístiques i saber-les millorar. En aquest aspecte, he anat introduint el portafolis com a eina d'anàlisi i reflexió. El meu objectiu és aplicar l'ús del portafolis al llarg de tota la trajectòria del GES, seguint el projecte que tenen entre mans a l'IOC.

    Més enllà de tota la part més "ideològica", entenc el que expliques i agraeixo que hagis compartit les teves experiències. El que jo he trobat, però, és que també els alumnes sovint estan molt malacostumats a un sistema educatiu que premia la vomitada de dades en un examen. I els adults no se n'escapen d'aquest sistema. Estic d'acord que s'ha d'anar trempejant els canvis metodològics, però en cap cas renunciar-hi. Potser puc pecar d'ingenu, però el temps em donarà la raó. Per exemple, mira què hem fet al llarg d'aquest any:

    http://jmab76.blogspot.com/2011/05/023-explicam-una-rondalla-i.html

    http://jmab76.blogspot.com/2011/03/018-la-fotografia-com-eina-linguistica.html

    No dic que tot hagi anat com la seda. La negociació, les converses amb els alumnes han estat contínues i cal que sigui així. De la mateixa manera, cal també fer pedagogia entre els companys professors, ja que alguns no entenen com és possible fer un còmic i literatura al mateix temps.

    Per tant, comparteixo les teves opinions perquè, al cap i a la fi estem fets de la mateixa pasta. Personalment, sóc ingenu de mena, però en aquests anys he après a domesticar la meva ingenuïtat i baixar dels núvols quan és necessari. La nostra tasca no està feta per exhibir com som d'enrotllats perquè no fem exàmens, sinó de saber transmetre l'interès per l'aprenentatge, pel coneixement. I amb un perfil adult, considero que pot ser molt beneficiós un enfocament com el que vaig practicant a l'aula. Ens pot costar 2, 10 o 20 anys, però crec que hem d'assumir el risc per arribar a aconseguir una metodologia d'aprenentatge més participativa, més oberta, més reflexiva.

    En seguim parlant.

    ResponElimina
  5. Josep Miquel,

    Segon intent de respondre't. A veure si tinc memòria...

    Per ser original, repetiré les paraules d'un famós entrenador austríac: "No hasse falta decirr nada más". Estic completament d'acord amb el teu comentari. Dubtaves que no érem de la mateixa corda? M'ha agradat la resposta com les propostes que has enllaçat. Quina currada, tio!

    Ara bé, m'has fet arrufar el nas quan he llegit sobre la teva ingenuïtat. Em sembla que no és el terme més adequat. De la mateixa manera que una companya defineix el nostre estil com a "hippy". Si ens etiquetem així és perquè experimentem i arrisquem i de vegades l'encertem i d'altres la caguem. Això no és ingenuïtat sinó passió i coherència. Passió -- a veure si faig punts amb l'@olmillos!-- perquè hem adoptat un o uns enfocaments que ens convencen. I ens convencen perquè hem mamat altres maneres de fer. És l'avantatge que tenim amb l'alumnat. No en té la culpa --això m'ha costat d'entendre!-- perquè en la seva trajectòria només ha vist un estil d'ensenyament: competitiu i erudit. Aquest el vertader cavall de batalla que hem de guanyar.

    L'alumnat és l'únic protagonista en el seu procés d'aprenentatge. Nosaltres, orientadors. No sé si vas llegir el reportatge de diumenge del diari "Ara" sobre l'estil Guardiola. El relacionen amb el coaching: aconseguir millorar a través del qüestionament. Tot va a parar allà mateix.

    ResponElimina

I tu, què hi dius? Comenta aquesta entrada!