[032] El portafoli no enganya: evidències sobre la meva formació durant el curs 2010-11

A inicis del passat curs vaig començar a crear el meu portafoli docent. Va ser una de les tasques que volia portar a terme seriosament després d’acabar el Màster de Formació de Professors de Català per a Adults. L’experiència ha estat positiva, però sé que encara estic lluny d’extreure tot el seu potencial. De fet, aquest any l’he utilitzat sobretot per familiaritzar-me amb l’eina i per conèixer-la millor.

Tot i ser –per entendre’ns- el curs de prova del portafoli, he comprovat que em pot resultar molt útil per a la preparació d’unitats didàctiques, però també per a recollir reflexions al voltant de la tasca i de la manera com l’estic portant a terme. I, en un àmbit més personal, em proporciona un espai de confessió que construeix una visió de comportaments, pensaments, actituds i opinions personals sobre l’educació. Tot plegat em proporciona material de coneixement propi que em (re)situa professionalment.

Un exemple d’aquesta vàlua del portafoli com a eina professional –i metaprofessional- el vaig trobar en el moment de repassar de quina manera havia complert els meus objectiu per a aquest curs. I va haver un punt que va generar molts dubtes que he arrossegat aquest any pel que fa a la formació com a docent. L’objectiu en qüestió i la manera com l’assoliria era el següent:

Formar-me de manera sistemàtica en la meva matèria (llengua i literatura catalanes), així com en la didàctica de la llengua i l’ús de les TIC en l’ensenyament-aprenentatge de la llengua.

COM? A través de lectures relacionades amb la llengua catalana (gramàtica, millora de l’expressió escrita, ...) i amb la didàctica de la llengua (suscripció a Articles, lectura de blogs, articles diversos, etc). i el seguiment autoregulador dels progressos (assistència a l’aula d’autoformació). També hauré de construir el meu PLE (entorn personal d’aprenentatge) i començar a desplegar-lo gràcies a l’ús de les eines 2.0 (blogs, microblogs, xarxes socials, etc.) que m’ajudin a millorar la meva tasca docent i la meva competència lingüística.

La resposta a la pregunta si l’objectiu s’havia assolit em va fer treure una sèrie de reflexions que em van sorprendre per la sinceritat amb la qual l’exposava. Per exemple, vaig comentar que no havia anat a l’aula d’autoformació, tot i que ho vaig compensar amb la lectura de llibres específics de gramàtica. O sigui que de cara al curs vinent hauré de millorar-ho, i més quan sé que és un aspecte aquest –el repàs d’aspectes gramaticals concrets- un punt en el qual haig de fer-me fort.

Pel que respecta a la part de didàctica va sortir millor parada. He estat més al dia, gràcies a la subscripció a Articles aquest any i als blogs als quals m’he subscrit gràcies al PLE. En aquest sentit, cal destacar la encara forta influència del màster de català, els apunts del qual encara consulto per a la preparació d’unitats didàctiques i per a repassar alguns conceptes.

Però les conclusions més sorprenents se les va endur la part formativa en TIC. El motiu és que, tot i atractiva, la vaig trobar poc funcional. Al llarg del curs no vaig deixar de tenir la sensació que més que una eina formativa, amb el PLE i tot el que això comporta (lectura de posts, escriure els posts per al meu blog, contestar i mantenir contactes a través dels comentaris al blog, xarxes socials, etc.) tenia una nosa. Gestionar l’activitat formativa a traves del PLE requereix temps i dedicació, cosa que durant el dia a dia era complicat de poder obtenir. A més, no vaig de trobar el punt col·laboratiu a les xarxes socials i crec que de cara al curs vinent hauré d’investigar sobre aquestes possibilitats de crear xarxa i compartir experiències de manera més intensa que aquest any.

No vull que les TIC esdevinguin una obligació sinó un plaer, un element més per a la meva informació i per a la meva formació. I, és clar, m’he proposat per al curs vinent treure’n més rendiment. Crec que no vaig saber gestionar-lo com calia. Suposo que acostumar-se a les bondats del PLE i de les xarxes socials requereix un procés en què es descobreixi exactament què es vol. Ara fa poc he modificat el PLE a nivell tècnic per facilitar-ne l’accés i el canvi ha anat força bé. 

Les reflexions sobre les TIC com a eina formativa van fer replantejar-me la meva relació amb les noves tecnologies. I més quan aquest any vaig començar el Màster en Educació i TIC a la UOC i vaig arribar a la conclusió que han estat una decepció. Tenia moltes expectatives posades en aquest màster, pensava que m’obriria portes, que tindria un caràcter més pràctic, que generaria debat de la manera com s’han d’entendre les TIC amb l’educació. Però va resultar ser l’anti e-learning: materials de l’any 2001 que et porten a casa en format paper, activitats gens atractives i amb poc suc 2.0 (debats, treballs col·laboratius que s’acaben fent sense consciència col·laborativa, matèries teòriques complicades i allunyades de l’educació, poc sentiment de pertinença a una aula, respostes a dubtes poc àgils per part d’alguns docents i consultors, etc.)

Les meves reticències al màster no tenen a veure amb una mala experiència pròpiament dita. De fet, els resultats van ser molt bons. Més aviat té a veure amb la idea que jo m’havia fet del màster. Em va decebre el que em vaig trobar. Suposo que les expectatives eren massa elevades. A més, el volum de feina que es demanava em va desbordar i em va portar al límit de les meves forces físiques i mentals, fins al punt d’entrar en fallida per estrès i perjudicar part de la meva feina i a la meva dedicació a la família. No vaig saber portar el curs, vaig fer 4 assignatures i em va esgotar. Suposo que vaig pensar que podria amb tot i vaig subestimar la formació on line.

Així que tot plegat es va convertir en una doble decepció: per no respondre a les expectatives creades i perquè no vaig poder continuar al semestre següent –un màster no el regalen i no em podia permetre pagar més de 600 euros per només 2 assignatures, que era el màxim d’assignatures que estava disposat a fer després de l’experiència anterior.

Però més enllà de la decepció, tota l’anàlisi feta sobre la meva (auto)formació durant el curs 2010-11 va tenir com a punt positiu que, finalment, em vaig adonar que allò que havia d’haver estudiat no era aquest màster, sinó llençar-me de cap a la 1a opció que tenia al cap des del principi: els estudis de doctorat de didàctica de la llengua. Suposo que les paraules tesi doctoral em venien massa grans en aquell moment i em va fer por accedir-hi, però hauria estat el pas adequat. I adonar-me d’això ha costat un any i posar en marxa el portafoli docent.

Ara em trobo en procés de redreçar aquesta situació. He demanat informació a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra per iniciar els estudis de doctorat. I les converses que he fet amb alguns professors/es han ajudat a decidir-me i a recuperar la il·lusió perduda el curs passat. Això m’ha engrescat i m’ha animat perquè he vist que em sentiré realitzat i crec que m’ho podré compaginar amb la resta d’obligacions.

O sigui que la tasca reflexiva feta arran de la posada en marxa del meu portafoli docent ha donat fruits molt importants de cara al futur. Així, i com he comentat anteriorment, he reorientat la meva vessant formativa, la qual s’ha concretat amb una sèrie d’objectius per al curs 2011-12. A més, puc dir que amb el pas del temps –i el portafoli m’ha acabat de donar la raó- he descobert que m’agrada estudiar, investigar, conèixer i aplicar tot això a la meva tasca diària. A més, la formació pot obrir en el futur altres portes que convidin a nous reptes professionals, pels quals vull estar molt preparat. Són aquests arguments de pes –almenys per a mi- per animar a tots els professors/es a utilitzar el portafoli. No us en penedireu!

Wikio