dijous, 26 d’abril de 2012

[041] Carta a qui ha d'ensenyar a persones adultes

Fa poc em va arribar via Twitter un PFD anomenat Carta a qui ha d'ensenyar a persones adultes, elaborat per diversos autors vinculats a l'Institut de Ciències de l'Educació de la UB (ICE). L'origen d'aquest text es troba en les experiències personals dels seus autors/es en el món de la formació permanent. 

Segons expliquen a la seva carta, "vam adquirir experiència i ens vam adonar que no sempre havíem enfocat correctament l’aprenentatge a l’aula". D'aquesta anàlisi es desprèn que en el gremi de la formació per a adults hi ha una "manca de preparació prèvia que gairebé tots nosaltres i, possiblement, els nostres alumnes conseqüentment han patit". Així, el text parteix d'una petita diagnosi sobre la formació d'adults per a oferir una sèrie de reflexions que tenen com a intenció "reafirmar o repensar alguna de les nostres pràctiques".

Llegint el document, m'hi he vist reflectit de cap a peus. La meva experiència docent amb els adults és, sens dubte, fruit de l'experiència i d'una base ideològica i metodològica com la que es desglossa aquí de manera senzilla i natural.

A més, la carta ve acompanyada d'un glossari i d'un llistat d'autors/es de referència en el camp de la didàctica, i dels quals depenen moltes de les teories que donen forma a l'ensenyament per a persones adultes.
És per aquest motiu que vull compartir un document que, tot i la seva simplicitat i superficialitat en el tractament dels continguts, aconsegueix al meu entendre tres coses molt importants:

1) Emmarca la formació permanent amb una sòlida base didàctica per als futurs professionals de l'ensenyament per a persones adultes.

2) Serveix com a revulsiu, com a sacsejador metodològic, com a estímul per als professionals que actualment treballen en la formació permanent. 

3) Posa de manifest que la formació permanent és tan o més important que qualsevol altre branca del sistema educatiu. La tasca silenciosa i autodidacta de molts docents ha dignificat una formació que, en aquests temps, s'ha revaloritzat i espero que amb el temps, se li doni la importància que es mereix. 

Per tot això, aquesta carta m'ha demostrat que no vaig errat, que vaig pel bon camí. I això m'ha fet sentir orgullós de pertànyer a aquest col·lectiu d'homes i de dones que ensenyen a persones adultes.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius? Comenta aquesta entrada!