[081] Sospirant a l'Escola d'Estiu de l'Educació de les Persones Adultes

El passat dilluns vaig tenir l'oportunitat de participar a l'edició d'enguany de l'Escola d'Estiu de l'Educació de les Persones Adultes (#EEAdults15). Desconeixia totalment l'existència d'aquest event i em va alegrar conèixer la iniciativa. I encara més, formar-ne part. 

Un dels organitzadors, l'amic Ramón Paraíso, em "va enredar" per portar a terme un taller relacionat amb la proposta didàctica que plantejo als meus cursos del Centre de Formació Permanent d'Osona Sud. I m'hi vaig deixar enredar amb els ulls tancats! 

Haig de confessar, però, que em va costar preparar la sessió, atesa la desconeixença del públic al qual m'havia de dirigir, les expectatives d'aquest, els dubtes per plantejar una sessió pràctica, etc. Però gràcies als consells i l'experiència del Ramón, vaig aconseguir trobar el camí adequat i el perfil de taller que buscava.

L'objectiu del taller era que els assistents coneguessin la metodologia per construir reptes als alumnes de les classes de llengües. D'aquesta manera, passaríem del sospir motivat per molts factors negatius -els quals vam comentar- al sospir en positiu. 

Pel feedback dels assistents, crec que els va interessar força el plantejament comunicatiu dels reptes. Molts em demanaven per l'avaluació i per l'experiència amb el portafoli lingüístic com a opció de valoració del procés més que no pas de l'adquisició de continguts. Aquest és, de fet, el quid de la qüestió i el motiu pel qual el repte ha d'esdevenir motor del canvi de xip metodològic perquè l'aprenentatge de llengües tingui significat entre els alumnes. I només així, a través d'experiències reals, podrem fer que els alumnes sospirin de satisfacció per haver superat el repte.

Espero, doncs, que als assistents els agradés el taller i hagués servit d'inspiració per a futures accions docents a l'aula de llengües. Agraeixo finalment l'oportunitat d'explicar les meves experiències a l'aula als organitzadors de l'event. Ja sabeu que podreu comptar amb mi per a futures edicions. Quan vulgueu, hi torno! 

PD: Us deixo la presentació en versió pdf. És una pena no poder-la penjar tal i com la vaig mostrar, però l'essencial és aquí.

Catàleg de reptes i sospirs: experiències innovadores a l'aula de llengües dels centres d'adults from Josep Miquel Arroyo Baena

Diapositiva 17 - Link explicatiu de la revista del centre.

Diapositiva 18 - Link explicatiu de la campanya publicitària.

Diapositiva 21 - Link a Tipus de tasques i a Avaluació.

[080] - Quedem com a amics: una reflexió sobre innovació educativa

Sóc dels que s'enamoren amb certa facilitat. No és d'estranyar, doncs, que durant els primers anys com a professor em fixés en la innovació educativa. Des que la vaig conèixer, he llegit i rellegit àvidament força articles per tal de saber més sobre ella. Demanava a companys de feina si la coneixien, compartia amb altres docents virtuals el meu amor cap a ella. Fins i tot vaig crear un blog per parlar-ne!

Així és com ja fa gairebé 5 anys que vaig obrir DidàcTIC. I després d'aquest temps, encara rellegeixo els primers posts no sense passar una mica de vergonya aliena: quina innocència en les meves paraules, els meus comentaris, ... Llavors no sabia que conquistar la innovació educativa no es fa de la nit al dia. I quan vaig començar a flirtejar amb ella, vaig adonar-me de la veritat. 

Aquest bloc és testimoni, així com els seguidors i, com no, els meus alumnes, dels meus encerts i errors per acostar-me a la innovació educativa. Mai no havia estat tan segur que la manera d'ensenyar llengua i literatura havia de seguir un camí diferent. Fins llavors, havia estimat l'ensenyament tradicional. Va ser el meu primer amor. Vaig establir una relació de submissió total. Sentia una mena d'estimació platònica, ideal: m'imaginava una aula banyada pel sol matiner, amb els alumnes asseguts i en silenci, tots amb els deures acabats i expectants a la meva entrada a l'aula, pendents en tot moment del que els explicaria a classe. Quina ingenuïtat, mare meva! La bufetada de la realitat va ser sonada! L'ensenyament tradicional era tot el contrari del que pensava, fet que em va obligar a assumir que no duraríem gaire temps junts. I així va ser. 

Tot i que la meva relació amb ella era com la d'aquelles exnòvies a les quals no saps per què, però encara et sents atret per ella, per les classes magistrals que omplien el meu ego. Què voleu que us digui! No en sabia més, tenia uns vint-i-sis anys!!! Per mirar d'oblidar-me d'aquesta tortuosa relació, vaig decidir matricular-me al postgrau de Formació de Professorat de Català per a Adults. I anys més tard, a la versió transformada en un màster. Va ser una decisió encertada. 

Durant els anys de formació vaig començar a tenir contacte amb la innovació educativa. I com n'era, d'atractiva! Vaig saber què era això de l'aprenentatge significatiu, l'aprenentatge basat en projectes, metodologies basades en les TIC, etc. Va ser una època esplendorosa i que va fer capgirar de dalt a baix tot els meus esquemes didàctics. L'amor va sorgir, la passió desenfrenada per saber-ne més era el motor del meu dia a dia. Em sentia realitzat i acceptat per una actitud davant l'ensenyament de la llengua i la literatura. 

Però no va ser l'únic amor que vaig tenir. Vaig conèixer també la reflexió docent. No era tan sumptuosa com la innovació educativa. De fet, me la van presentar i amb prou feines la vaig saludar. Són com aquelles persones que, sovint, es creuen al llarg de les nostres vides i a les quals infravalorem o, simplement, ignorem. Però, un dia, i no sabem com, esdevenen les més importants del nostre petit món. En el meu cas, el dia va arribar quan vaig adonar-me'n com se les gasta la innovació educativa. 

Durant el postgrau i el màster vaig posar a prova aquestes noves metodologies. I els resultats no van ser espectaculars. Però no volia abandonar les meves aspiracions amoroses i vaig continuar darrera la innovació educativa. I quan les coses anaven maldades, anava a plorar a les espatlles de la reflexió docent. Pobra mossa! Va arribar un punt en què tots dos ens coneixíem tant que, finalment, em vaig enamorar d'ella. Va ser així que vaig acabar la formació amb una xicota (reflexió docent) i un amor no correspost (innovació educativa).

La relació amb la reflexió docent va anar massa ràpida: vaig fer-li lloc al piset en forma de blog (aquest que llegiu) i vaig iniciar el camí cap a les bones pràctiques docents... no sense oblidar-me de la innovació educativa. Sempre hi era: allà on mirava m'imaginava un projecte, una activitat, una unitat didàctica, ... Com diu la cançó: era obsessió. Deixava la reflexió al pis i em passava el dia a fora, vagant amb la intenció de ser correspost per la innovació educativa. I no us penseu que era un pagafantes! Va haver moments que semblàvem una parelleta... perquè jo sé que, en el fons, m'estimava. Per exemple, quan vaig portar a terme la unitat didàctica dels contes, amb l'exposició FotoLicus 2.0, les wikis d'obres literàries, la publicitat, o els curtmetratges del cinefòrum. Quins temps!!! 

Però, és clar, no tot dura per sempre. Després d'una temporada de satisfaccions, vaig demanar-li formalitzar la relació. Va ser una mala idea. Cada vegada que volia passar més temps al seu costat, ella s'esmunyia dels meus projectes. Parlo d'un parell d'anys enrere. 

Crec sincerament que vaig embogir d'innovació educativa perquè vaig provar de tot: xarxes educatives, classes semipresencials, el "learning by doing", fer"flipar" l'aula,... Estava tan capficat que vaig fixar-me més en el continent que en el contingut. I vaig perdre el nord. Vaig oblidar-me de la selecció de continguts, de l'avaluació, dels alumnes, de tot. Tanta innovació descontrolada va fer adonar-me que m'estava perjudicant la salut mental i docent. Era, doncs, el moment de deixar-la i recuperar el seny.

Malgrat tot, la reflexió docent em va tornar a rebre amb les portes obertes. Em va fer notar que, per sobre de tot, no és negatiu estimar la innovació educativa. Però abans havia de saber qui sóc realment. Vaig mantenir converses realment interessants amb la reflexió que em van ajudar a redefinir-me i reconduir el camí docent que havia malmès per culpa d'una obsessió. 

Així és com vaig voler recuperar l'esperit postmàster i sentir-me, sobretot, professor de llengua i de literatura. Vaig fer notar a la innovació educativa que havia de distanciar-me'n. Era vital saber prioritzar aspectes de la docència com l'avaluació, el contingut de cada seqüència didàctica, de cada projecte, temporitzar-ho tot, establir una planificació adequada per a cada curs i per a cada grup. Perquè, per sobre de qualsevol concepte, ensenyo llengua i literatura. Ara, com la faig arribar als alumnes és una altra qüestió. I és aquí on sí que demano consell a la innovació educativa. 

Actualment, doncs, la relació amb ella és cordial. No estic pas enamorat, ja se m'ha passat l'efecte embriagador de les seves infinites possibilitats. Però ens entenem força bé: em suggereix idees, em proposa metodologies i agita de manera sana i racional la nostra amistat. Perquè ara només som amics. L'amor el guardo per a la reflexió, a la qual considero la millor eina d'innovació educativa possible. És la que m'ha permès regenerar el motor docent aquest curs i qui sempre ha estat al meu costat. És, també, un element important que haig de saber transmetre als companys i als alumnes: uns, per a millorar com a docents; els altres, per arribar a aprendre llengua des de l'experiència.

En definitiva, he après que estimar la reflexió és apostar per un amor infinit cap a la professió docent, cap a la millora constant, cap a la felicitat.

[079] - El repte, alliberat: crònica del naixement de Digues-me

No hi ha sentiment més desitjat que el de la llibertat. Necessitem sentir que som capaços de deixar-nos anar sense que cap barrera ens aturi. I a l'aula, les primeres barreres amb les quals ens trobem són les parets de l'aula. Durant aquest trimestre he volgut trencar-les, obrir de bat a bat les finestres i fer que la veu dels alumnes s'escampi per tot el centre i tota la comunitat. D'aquest desig de llibertat va sorgir una revista anomenada Digues-me.

El dia de Sant Jordi va ser l'escollit per publicar el primer número de Digues-me. Ha estat elaborada pels grups de GES 1 de Tona i de Centelles en un treball conjunt ple de dificultats, però també de satisfaccions. Ara intentaré explicar l'experiència, els encerts i les millores que cal fer de cara a properes edicions. 

La idea neix del repte que llenço als alumnes de fer una revista. Per portar-la a terme, vaig aglutinar les activitats dels mòduls de Lengua castellana 2 i de Llengua catalana 2. D'aquesta manera m'assegurava una temporització coherent perquè els alumnes assolissin el repte. I de retruc, treballava les dues llengües al mateix temps.

La negociació dels continguts va ser l'element més divertit i emocionant. L'adequació de les notícies, dels reportatges i de l'entrevista es van decidir en funció del possible lector a qui ens adreçàvem: qualsevol alumne del centre. Això ens va obligar a parlar del registre més adequat, de la llengua que s'havia d'utilitzar, de la llargada dels textos, del paper de les imatges i dels peu de foto, de la selecció dels continguts, de l'estructura, del perfil d'entrevistat més adient, etc. Un debat molt intens que va ajudar a disseccionar qualsevol publicació que trobàvem, a ser crítics amb tot allò que llegíem i, és clar, amb tot allò que escrivíem.

D'altra banda, les activitats van ser força diverses. Pel que fa a les d'escalfament, vam treballar des de l'anàlisi de diaris i de publicacions a la correcció de textos periodístics, passant per la pràctica d'escriptura de notícies en grup i dictats diversos per repassar ortografia i gramàtica. A més, cal sumar les tasques pròpies de l'avaluació: escriure una notícia (individual), un reportatge (grup classe) i una entrevista (grups de centre). I aquí és on els alumnes van demostrar el seu compromís amb el repte.

Val a dir que tot el contingut és original. Vam eliminar el clàssic "cortapega" i el vam canviar pel resum, per les comparacions de les fonts d'informació; i per la investigació exhaustiva, fet que va permetre l'escriptura d'uns textos periodístic magnífics. Estic molt orgullós, sobretot, de la implicació en els reportatges i del treball realitzat conjuntament per tots els alumnes per a la preparació i l'elaboració de l'entrevista. La coordinació de les tasques de creació i selecció de les preguntes, d'ordenació del qüestionari, de l'execució i de la transcripció va resultar fàcil. I també vull destacar l'encert de fer l'entrevista a un exalumne del centre. Van creure més coherent entrevistar un personatge proper i que fos representatiu del centre. Jo els vaig proposar, doncs, al Joan, un senyor que va demostrar el tòpic de l'ensenyament per a adults: mai és tard per tornar a reprendre els estudis.

Però, malauradament, la calma amb la qual vam començar el trimestre i, després, la il·lusió d'enllestir el producte va provocar que, al final m'entrés la pressa per l'avaluació. I tot plegat va repercutir en una mala planificació de les tasques de Llengua catalana 2. Sabien quines eren les que corresponien a Lengua castellana 2, però vaig modificar les de Llengua catalana 2 una mica sobre la marxa. És per aquest motiu que el tractament de les tasques lingüístiques en català no tinguessin les mateixes oportunitats de desenvolupar-se durant el trimestre. 

Malgrat tot, l'avaluació seguia regida per rúbriques creades pels alumnes, el diari personal d'aula i el portafoli lingüístic. I el meu paper en el procés del repte va ser, molt a pesar meu, de guia i redactor en cap de les improvisades taules de redacció que muntàvem a l'aula. No m'estava d'orientar-los en cas de necessitat, de resoldre problemes, de suggerir propostes de millora, etc. En propers anys, vull que tinguin més autonomia per tal de resoldre alguns dels esculls que ens hem trobat (comunicació entre centres, saber contactar amb les fonts, maquetació de la revista, traduccions a altres idiomes, etc.).

Al marge de les millores que ja he esmentat, cal que planifiqui amb ells les tasques, els requisits i condicions de lliurament. Això farà que dediqui el mateix temps als continguts lingüístics dels mòduls, a fer una selecció de tasques més acurada i a establir una temporalització s'ajusti a l'obtenció de resultats. Tot plegat, generarà més il·lusió i empenta per assolir l'objectiu final: la publicació de la revista. 

Sóc conscient que hem tirat pel dret en algunes fases de la construcció. I tot ve causat per la manca de planificació a llarg termini. Preníem decisions en poc espai de temps, canviàvem de tipus de text en funció de la feina realitzada, etc. Però, en part, aquesta inèrcia feia que cada sessió fos emocionant, diferent i divertida. Com a docent, viure en aquest caos era l'essència de la meva tasca i, diguem-ho poèticament, l'elixir que dóna sentit a l'educació, a la vida. Quan ABSOLUTAMENT TOT està planificat, no hi ha lloc per a la inquietud. En aquest sentit, van ser unes classes genials.

Fragment del portafoli d'un alumne valorant el repte de fer la revista.

I el resultat? Doncs vosaltres direu! Jo, personalment, estic encantat amb el resultat. Ara toca fer difusió i fer que la revista voli i s'alliberi de la presó de l'aula. El repte ja ha sortit al carrer i els meus alumnes ja pensen en un de nou... I és que la llibertat és addictiva i el desig d'obtenir-la és encoratjador.