[094] Sóc un pringat, but I like it!

Ja fa aproximadament un mes i mig que el curs ha començat. I ho confesso: no ho porto massa bé. Vaig molt cansat a causa d'un horari que m'obliga a fer torn partit, fet que no em deixa temps per a una bona preparació de les classes, ni per escriure un miserable tuit, fer un post com i quan Déu mana... O per, senzillament, arribar d'hora i amb forces a casa per estar una estona amb la família. Una merda, vaja!

Molts de vosaltres pensareu que teniu horaris pitjors. No ho dubto. Però no escric això per lamentar-me o perquè em compadiu. Ho faig per mostrar que els professors/es d'adults som un pringats en això de l'ensenyament. Aquests horaris són marca de la casa, qui els pateix sap que no hi ha res a fer per evitar-los. Només podem fer una cosa: aguantar i fer-ho el millor possible. Perquè, al capdavall, pensem en els alumnes i procurem que no se'ns noti la burrada d'hores, en el meu cas, fins i tot, de 9 a 20 h non stop almenys dos dies a la setmana.

I és que cada curs em reclama atenció personalitzada, activitats concretes i pensades en funció dels alumnes que conformen la classe. Si li sumem que, a més, segueixo metodologies innovadores, creo continguts exclusius en comptes de copiar-los o de fer la gara-gara al llibre de text de torn, el temps de preparació es multiplica. Tot plegat és insostenible si pretenc mantenir una qualitat a l'aula, perquè tot plegat és incompatible amb la quantitat de cursos o "pirules" horàries que haig de fer per tenir una jornada digna. I per acabar-ho d'adobar, no tots els cursos comencen al mateix temps, cosa que no permet avançar cap mena de preparació. Seria feina sense sentit, ja que hi ha la possibilitat que no s'obri el curs. Un desastre, tu!

Aquesta és la realitat del meu centre i, segurament, la de molts centres d'adults, especialment els de titularitat municipal. Tenim unes ràtios per classes que no responen al criteri lògic de l'oferta i de la demanda, una obesa oferta formativa que es perpetua en el temps i tampoc recull del tot les inquietuds i necessitats reals dels alumnes. Aquesta programació, a més, ha de procurar l'estabilitat laboral dels docents que, com deia abans, han de fer mans i mànigues per arribar a les hores de contracte. I en fem moltes, de mans i mànigues, creieu-me!

Perquè, en definitiva, l'únic que vull és treballar. Perquè m'agrada aquesta feina, perquè m'ho passo bé amb els meus alumnes. D'aquesta manera, puc dir que sóc un pringat, però feliç. Ara bé, ser un pringat no significa quedar-se com un estaquirot a l'espera que les coses canviïn. Així, sóc també un pringat actiu que té la sort d'haver trobat un fantàstic equip de pringats. I tots junts tenim ganes de canviar l'escola on treballem. I ja ens hem posat en marxa. Tenim entre mans un projecte que té com a objectiu sacsejar els ciments del centre per abordar de sense embuts un pla estratègic de millora. No serà fàcil, però tampoc impossible.

És una idea que em motiva, un desig que ens fa empènyer el centre cap a un futur millor. I, de retruc, m'ajuda a tirar endavant, malgrat l'horari, malgrat la son que arrossego, malgrat les hores no remunerades que he fet, malgrat les adversitats horàries que comporta una professió com la de professor d'adults. Sí, sóc un pringat, but I like it!!!

[090] Carta abierta al alumnado de un centro de adultos*

Estimado alumnado,

Mañana se inicia el curso 2015-16 en los centros de formación de personas adultas de Cataluña y, seguramente, ya habrá empezado o estará a punto de hacerlo en el resto de España.

Profesores y alumnos compartimos nervios e ilusión en el inicio del nuevo curso. Nosotros, por un lado,  porque  ponemos por fin rostros a los grupos para los que hemos pensado y repensado mil y una actividades durante los últimos meses. Vosotros, por el otro, porque retomáis vuestros estudios después de meses e incluso años de haber estado alejados del mundo académico.

Para aquellos que hace años que no pisáis un aula sabemos que es un momento complicado. Volver a adquirir rutinas y hábitos de trabajo en relación al estudio puede resultar un pelín estresante, especialmente en aquellos casos en los que debéis compaginar el curso con trabajos, hijos y otras obligaciones propias de la vida adulta. No obstante, nuestra experiencia nos dice que el esfuerzo, el trabajo y la ilusión que dedicáis en esta vuelta a las aulas puede asegurar el éxito de la empresa.

Conocemos, pues, las dificultades derivadas del regreso a las aulas, pero también de las motivaciones que os mueven. Son muchas las personas que pasan por nuestros centros cada año. Cada una de ellas con realidades y situaciones personales totalmente diferentes. Aunque tienen un denominador común: la inquietud que os empuja a complementar vuestra formación con miras a acceder, en la gran mayoría de casos, a una mejora profesional.

Es posible también que a muchos de vosotros no os haga falta ningún título. Pero esa inquietud os ha traído hasta un centro de formación de adultos para estudiar algo que os complemente, que os divierta, que os entretenga, que os refresque la memoria o que os acompañe. Nosotros, evidentemente, estaremos a vuestro lado. Porque sea cual sea la meta, estudiar os hace grandes, os fortalece el espíritu. Y porque, en definitiva, el (re)aprendizaje tiene muchas caras, muchas respuestas a una sola pregunta, muchos héroes que luchan para conseguir un mismo objetivo: la voluntad de ser mejores personas.

Nosotros, los docentes, tenemos compromisos que van más allá de impartir clases. Para empezar, el compromiso con vosotros, los alumnos. En vuestro recorrido educativo, cada uno tenéis una serie de experiencias repletas de éxitos y de fracasos. Los profesores somos conscientes de ello y debemos ayudaros a volver a ese recorrido desde donde lo dejasteis, aprovechando vuestras aptitudes, fortaleciendo vuestras debilidades con el fin de construir un aprendizaje de futuro. Pero, además, y durante la construcción de vuestro recorrido, hay que cultivar el aprendizaje autónomo, el desarrollo del espíritu crítico y la conciencia social como herramientas de soporte de la educación para toda la vida.

Para cumplir con este compromiso, los docentes utilizaremos metodologías que rompan con las maneras tradicionales, que se alejen de lo que hayáis vivido con anterioridad en el aula. No podemos repetir esquemas de fracasos anteriores, necesitáis retos que os impliquen en vuestro aprendizaje. Los profesores os queremos despiertos, abiertos, motivados. Por eso, debemos originar auténticas experiencias educativas, colaborativas e impactantes tanto dentro como fuera del aula.

Y es que las aulas no son celdas. Todas deberían tener las puertas abiertas. Y en ese sentido, otro de los compromisos que debemos cumplir los docentes es establecer puentes con la sociedad, con la comunidad educativa, con las entidades cívicas, sociales y culturales del entorno. Durante vuestra estancia en los centros de adultos, pasáis de ser alumnos a creadores de conocimiento, os convertís en agentes activos de la comunidad. Sois portavoces de la  educación de kilómetro 0, la que se genera en las aulas, la que se expande por el barrio y la que, finalmente, se comparte con vuestro municipio o ciudad para proporcionar cultura de proximidad.

En conclusión, para que este curso sea un éxito, todos debemos comprometernos al máximo. Y juntos haremos de este duro camino un paseo compartido. Porque entre tanto aprendizaje, compromiso y tal, hay que disfrutar del paisaje, pasarlo bien, hacer unas risas con los compañeros, con los profesores, con las administrativas, con las señoras de la limpieza del centro. Si estamos contentos, estamos motivados. Y aprendemos. Y eso es lo que, al fin y al cabo, queremos todos.

¡Feliz inicio de curso!

*Aquest article ha estat escrit a quatre mans pel Ramón Paraíso i jo mateix. El Ramón és director del CFA Dolors Paul (Cunit) i podeu seguir-lo a través del blog De vuelta. És un espai sobre reflexió educativa, centrada en la formació per a persones adultes. 

A la xarxa no hi ha gaire blogs que professin l'educació per a adults. Però tot i això, el blog del Ramon hi ha obtingut força notorietat. Els seus escrits mostren dubtes, projectes de futur i reflexions d'interès que posen de manifest la bona feina que es realitzen en alguns centres d'adults per tal de dignificar-los i reivindicar-los com a espais d'innovació educativa i de renovació vital per als nostres alumnes.

Gràcies per donar-me l'oportunitat d'escriure aquest post amb tu, Ramón. Espero que sigui l'inici d'una sèrie de col·laboracions.

[086] ¿Para qué sirve la educación para adultos?

Voy a empezar fuerte la primera colaboración con INED21 preguntándome lo siguiente: ¿para qué sirve la educación? Puede que no sea nadie (y no lo soy) para responder a esta pregunta. Hay, además, profundas reflexiones de personas que hablan con la seguridad digna de las auténticas eminencias de la docencia. Pero podría añadir una nueva lente a todo este caleidoscopio educativo si hablo desde el ámbito en el cual trabajo: la formación para personas adultas. Es por esto que replanteo la pregunta: ¿para qué sirve la educación para adultos?

Para muchos, éste es el cajón de sastre del sistema educativo, olvidado por las instituciones educativas y eventos relacionados con la innovación pedagógica, ahogado por iniciativas privadas e infravalorado por los que creen que es una “educación de segunda”. Lo que mucha gente desconoce es que la educación para las personas adultas ha cambiado mucho y, afortunadamente, se está reivindicando como una plataforma que puede impulsar decisivamente el futuro laboral y académico de los estudiantes que pasan por sus aulas.

Desde mi punto de vista, la escuela de personas adultas facilita una segunda oportunidad, pero también una tercera, una cuarta o una quinta. ¡E incluso una primera oportunidad! ¿Es posible eso? Evidentemente que lo es si se tiene en cuenta que el perfil del alumnado es tan heterogéneo como único a la vez. Las circunstancias vitales y la (mala o difícil) experiencia académica son los argumentos más repetidos por todos los alumnos que deciden retomar sus estudios. El aumento gradual de estudiantes en las aulas de adultos demuestra que nunca es tarde para (re)aprender, hecho que da sentido al lifelong learning. Este concepto rompe con la tradicional creencia que la educación es un período que se vive durante una etapa limitada de nuestras vidas.

Por tanto, no entiendo la educación como quien recuerda “la mili” o el día de su boda. La educación es un proceso permanente de construcción y adquisición de conocimientos formal e informal. Esto significa que cualquier persona debe tener la oportunidad de subirse de nuevo a un tren que, por un motivo u otro, tuvo que abandonar. Entonces, la educación de personas adultas sirve, en términos generales, para reemprender de nuevo el viaje hacia el aprendizaje de los alumnos, partiendo de los conocimientos previos para conectarlo de nuevo y de manera consciente con la vía de su propio proceso educativo.

Partiendo, pues, del hecho que los alumnos ya tienen una mochila de experiencias educativas, saberes adquiridos a través de diversas metodologías y vivencias de éxitos y fracasos, la escuela de adultos reorganiza lo aprendido hasta el momento por los alumnos para orientarlo hacia lo que le falta por alcanzar. Pero además, dirige también este aprendizaje hasta la estación de una formación futura, reconducida y contextualizada siempre a las inquietudes personales y las necesidades académicas futuras de los alumnos.

Para espolearlos durante el viaje, muchos optarían por utilizar las palabras esfuerzo, estudio, voluntariedad o responsabilidad para crear un discurso que incite a valorar el trabajo que supone la construcción de un futuro. Yo intento rehuir de estos parámetros a la hora de tratar con los alumnos que quieren retomar sus estudios y, en cambio, les hablo de otro concepto todavía más importante: la conciencia. Creo que es el término clave para animar los alumnos jóvenes y no tan jóvenes porque determina la predisposición de los alumnos ante el proceso de aprendizaje. Para entendernos, hay que activar el mecanismo que permita el “cambio de chip”, hacer que los alumnos se impliquen de manera activa en su formación y asuman un compromiso con su futuro. Y esta es una tarea que hay que poner en marcha desde el primer día.

Claro está que no es un trabajo fácil para los alumnos, pero tampoco para los profesionales. Porque ya no sólo se trata de conseguir un título o ganar una formación, sino que en muchos casos es asumir un reto. Entiendo qué pueden sentir tanto los alumnos jóvenes como los no tan jóvenes que retoman su formación en una escuela de adultos. Y es que no hay nada más difícil que enfrentarse con el fantasma del fracaso escolar. Las malas experiencias académicas reviven, las oportunidades perdidas reflotan y las piernas de la seguridad flaquean. Por eso, además de conocer sus intereses, sus antecedentes académicos y sus motivaciones, se debe crear un vínculo de confianza mutua que permita al alumno ser consciente de que su reincorporación a la educación es el primer paso para volver a la vía de su aprendizaje.

Aunque todo este proceso de concienciación también necesita profesores entregados y motivados. Pero, sobre todo, formados. Hace algunas décadas, la formación del profesorado en la educación para adultos estaba basada en la experiencia previa con otros cursos de primaria y de secundaria, la cuál resulto imprescindible para conformar una base formativa para el aprendizaje en este ámbito. Ello no provocaba que se tuviera la sensación de que a los docentes de las escuelas de adultos nos faltara preparación, dada la tipología de los alumnos y de la especificidad de los estudios. O dicho de otro modo, tratábamos la educación para adultos como si fuera una educación para niños o adolescentes. Afortunadamente, y desde hace bastantes años, ha habido una mejora sustancial de la calidad formativa en la educación para adultos. Y todo gracias al trabajo de profesionales que han querido mejorar las metodologías en este ámbito educativo, a una oferta de másters y postgrados de calidad, a proyectos conjuntos entre centros de adultos, al intercambio entre docentes de experiencias y recursos a través de las redes sociales, etc. Todo ello ha dignificado una formación que, en estos tiempos, se ha revalorizado y emerge como un motor de innovación educativa. De hecho, debe serlo por naturaleza.

 

Si tenemos en cuenta que, entre otros factores, algunas maneras de enseñar les han hecho fracasar en su época formativa anterior, queda claro que no podemos enseñar como antes a unos alumnos que pretenden retomar los estudios. Por ello, y para conseguir ese clima de confianza, los profesores deben agitar a los alumnos con metodologías que se aparten de las de toda la vida, que sean más vivas, dinámicas, prácticas, que conecten con su entorno real y que permitan la reflexión de lo aprendido y cómo se ha aprendido. De este modo, se consigue el ambiente ideal para motivar a los alumnos a rehacer y encaminar el proceso de aprendizaje.

Así, y desde mi experiencia en la formación permanente, el docente debe fomentar métodos de aprendizaje motivadores con proyectos reales que permitan el análisis y la reflexión sobre el mundo que nos rodea, con el objetivo de aprovechar y mejorar las herramientas cognitivas y metacognitivas de nuestros alumnos. De esta manera la educación para personas adultas tendrá sentido, ya que sabrán focalizar su aprendizaje en la vida y sabrán valorar la oportunidad que nunca les concedió el sistema educativo para completar su formación. Pero también tomarán consciencia de que el viaje de su educación aún no ha acabado y que tienen toda una vida para aprender, descubrir y compartir.

Article publicat originalment a INED21 (17-08-2015)

Més col·laboracions a INED21

[080] - Quedem com a amics: una reflexió sobre innovació educativa

Sóc dels que s'enamoren amb certa facilitat. No és d'estranyar, doncs, que durant els primers anys com a professor em fixés en la innovació educativa. Des que la vaig conèixer, he llegit i rellegit àvidament força articles per tal de saber més sobre ella. Demanava a companys de feina si la coneixien, compartia amb altres docents virtuals el meu amor cap a ella. Fins i tot vaig crear un blog per parlar-ne!

Així és com ja fa gairebé 5 anys que vaig obrir DidàcTIC. I després d'aquest temps, encara rellegeixo els primers posts no sense passar una mica de vergonya aliena: quina innocència en les meves paraules, els meus comentaris, ... Llavors no sabia que conquistar la innovació educativa no es fa de la nit al dia. I quan vaig començar a flirtejar amb ella, vaig adonar-me de la veritat. 

Aquest bloc és testimoni, així com els seguidors i, com no, els meus alumnes, dels meus encerts i errors per acostar-me a la innovació educativa. Mai no havia estat tan segur que la manera d'ensenyar llengua i literatura havia de seguir un camí diferent. Fins llavors, havia estimat l'ensenyament tradicional. Va ser el meu primer amor. Vaig establir una relació de submissió total. Sentia una mena d'estimació platònica, ideal: m'imaginava una aula banyada pel sol matiner, amb els alumnes asseguts i en silenci, tots amb els deures acabats i expectants a la meva entrada a l'aula, pendents en tot moment del que els explicaria a classe. Quina ingenuïtat, mare meva! La bufetada de la realitat va ser sonada! L'ensenyament tradicional era tot el contrari del que pensava, fet que em va obligar a assumir que no duraríem gaire temps junts. I així va ser. 

Tot i que la meva relació amb ella era com la d'aquelles exnòvies a les quals no saps per què, però encara et sents atret per ella, per les classes magistrals que omplien el meu ego. Què voleu que us digui! No en sabia més, tenia uns vint-i-sis anys!!! Per mirar d'oblidar-me d'aquesta tortuosa relació, vaig decidir matricular-me al postgrau de Formació de Professorat de Català per a Adults. I anys més tard, a la versió transformada en un màster. Va ser una decisió encertada. 

Durant els anys de formació vaig començar a tenir contacte amb la innovació educativa. I com n'era, d'atractiva! Vaig saber què era això de l'aprenentatge significatiu, l'aprenentatge basat en projectes, metodologies basades en les TIC, etc. Va ser una època esplendorosa i que va fer capgirar de dalt a baix tot els meus esquemes didàctics. L'amor va sorgir, la passió desenfrenada per saber-ne més era el motor del meu dia a dia. Em sentia realitzat i acceptat per una actitud davant l'ensenyament de la llengua i la literatura. 

Però no va ser l'únic amor que vaig tenir. Vaig conèixer també la reflexió docent. No era tan sumptuosa com la innovació educativa. De fet, me la van presentar i amb prou feines la vaig saludar. Són com aquelles persones que, sovint, es creuen al llarg de les nostres vides i a les quals infravalorem o, simplement, ignorem. Però, un dia, i no sabem com, esdevenen les més importants del nostre petit món. En el meu cas, el dia va arribar quan vaig adonar-me'n com se les gasta la innovació educativa. 

Durant el postgrau i el màster vaig posar a prova aquestes noves metodologies. I els resultats no van ser espectaculars. Però no volia abandonar les meves aspiracions amoroses i vaig continuar darrera la innovació educativa. I quan les coses anaven maldades, anava a plorar a les espatlles de la reflexió docent. Pobra mossa! Va arribar un punt en què tots dos ens coneixíem tant que, finalment, em vaig enamorar d'ella. Va ser així que vaig acabar la formació amb una xicota (reflexió docent) i un amor no correspost (innovació educativa).

La relació amb la reflexió docent va anar massa ràpida: vaig fer-li lloc al piset en forma de blog (aquest que llegiu) i vaig iniciar el camí cap a les bones pràctiques docents... no sense oblidar-me de la innovació educativa. Sempre hi era: allà on mirava m'imaginava un projecte, una activitat, una unitat didàctica, ... Com diu la cançó: era obsessió. Deixava la reflexió al pis i em passava el dia a fora, vagant amb la intenció de ser correspost per la innovació educativa. I no us penseu que era un pagafantes! Va haver moments que semblàvem una parelleta... perquè jo sé que, en el fons, m'estimava. Per exemple, quan vaig portar a terme la unitat didàctica dels contes, amb l'exposició FotoLicus 2.0, les wikis d'obres literàries, la publicitat, o els curtmetratges del cinefòrum. Quins temps!!! 

Però, és clar, no tot dura per sempre. Després d'una temporada de satisfaccions, vaig demanar-li formalitzar la relació. Va ser una mala idea. Cada vegada que volia passar més temps al seu costat, ella s'esmunyia dels meus projectes. Parlo d'un parell d'anys enrere. 

Crec sincerament que vaig embogir d'innovació educativa perquè vaig provar de tot: xarxes educatives, classes semipresencials, el "learning by doing", fer"flipar" l'aula,... Estava tan capficat que vaig fixar-me més en el continent que en el contingut. I vaig perdre el nord. Vaig oblidar-me de la selecció de continguts, de l'avaluació, dels alumnes, de tot. Tanta innovació descontrolada va fer adonar-me que m'estava perjudicant la salut mental i docent. Era, doncs, el moment de deixar-la i recuperar el seny.

Malgrat tot, la reflexió docent em va tornar a rebre amb les portes obertes. Em va fer notar que, per sobre de tot, no és negatiu estimar la innovació educativa. Però abans havia de saber qui sóc realment. Vaig mantenir converses realment interessants amb la reflexió que em van ajudar a redefinir-me i reconduir el camí docent que havia malmès per culpa d'una obsessió. 

Així és com vaig voler recuperar l'esperit postmàster i sentir-me, sobretot, professor de llengua i de literatura. Vaig fer notar a la innovació educativa que havia de distanciar-me'n. Era vital saber prioritzar aspectes de la docència com l'avaluació, el contingut de cada seqüència didàctica, de cada projecte, temporitzar-ho tot, establir una planificació adequada per a cada curs i per a cada grup. Perquè, per sobre de qualsevol concepte, ensenyo llengua i literatura. Ara, com la faig arribar als alumnes és una altra qüestió. I és aquí on sí que demano consell a la innovació educativa. 

Actualment, doncs, la relació amb ella és cordial. No estic pas enamorat, ja se m'ha passat l'efecte embriagador de les seves infinites possibilitats. Però ens entenem força bé: em suggereix idees, em proposa metodologies i agita de manera sana i racional la nostra amistat. Perquè ara només som amics. L'amor el guardo per a la reflexió, a la qual considero la millor eina d'innovació educativa possible. És la que m'ha permès regenerar el motor docent aquest curs i qui sempre ha estat al meu costat. És, també, un element important que haig de saber transmetre als companys i als alumnes: uns, per a millorar com a docents; els altres, per arribar a aprendre llengua des de l'experiència.

En definitiva, he après que estimar la reflexió és apostar per un amor infinit cap a la professió docent, cap a la millora constant, cap a la felicitat.

[078] - Amb molta correcció!

Enguany tinc com a objectiu revisar les activitats lingüístiques perquè s’ajustin a l’aprenentatge basat en projectes. I, sobretot, perquè casin amb el meu cavall de batalla personal: l’adquisició d’eines lingüístiques i metalingüístiques per millorar la consciencia d’ús de la llengua. I després de les experiències que he tingut durant els dos trimestres, he redescobert una bona aliada: la correcció.

No és la primera vegada que preparo activitats relacionades amb la correcció. Fins ara li he donat força importància al treball de revisió de textos, sobretot durant el procés de lliurament de les primeres versions d’un treball oral o escrit. Però aquest curs n’han coincidit unes quantes que m’han servit per copsar les reaccions dels alumnes. I val a dir que m’han sorprès gratament. Perquè la correcció obliga a la revisió, al contacte, l’anàlisi i la resolució de l’error ortogràfic, gramatical o textual.

És, doncs, una eina per qüestionar-se els textos que llegeixen o que creen. I els alumnes han respost amb curiositat, amb diàleg i amb interès a aquestes activitats, les quals també ajuden a aprofundir en els conceptes lingüístics del mòdul, a polir la gramàtica personal i esmenar els seus vicis. En definitiva, els vol fer conscients de l’us de la llengua i de l’adquisició que en fan.

Per no estendre’m gaire, passo de seguida a explicar aquestes activitats:

Dictats

Confesso que sóc enemic del dictat tradicional. I això que, sorprenentment, a la majoria dels alumnes els agrada. Però un altre dictat és possible i és el que he posat a la pràctica: dictats a veus, creatius, en grups, … El fet de capgirar la sempre feixuga tasca del dictat ha suposat la descoberta de multitud d'opcions per treballar l’ortografia i l’expressió escrita, al mateix temps que els alumnes s’ho passen bé.

Revisio de textos

Normalment als alumnes se’ls oblida revisar els textos que realitzen. I amb tasques com les que he proposat aquest trimestre he volgut incidir en la importància de lliurar els textos ben polits de faltes i ben construïts. Així, vam corregir anuncis sense censura ortogràfica ni expressiva, la carta de Belén Esteban i altres textos extrets de la realitat que ens envolta.

El treball va ser molt interessant perquè van sortir dubtes i preguntes relacionades amb la planificació del text, el registre lingüístic, la millora dels textos escrits, les propietats textuals, etc. Sembla, doncs, que aquestes activitats ajuden a conscienciar-los que som el que escrivim, que els nostres textos reflecteixen el nostre caràcter i diuen molt més de nosaltres que no ens pensem. 

Gamificacio de l’ortografia

No tinc experiència amb activitats de gamificació, però vaig voler provar-ne una per conèixer la reacció dels alumnes. I vaig preparar un concurs per parelles per esbrinar qui en sabia més sobre la B i la V. La resposta va ser molt satisfactòria i la competència sana entre ells va fer d’aquesta activitat una bona eina per treballar i memoritzar un dels maldecaps ortogràfics dels alumnes. Va ser una bona manera també de connectar el concurs amb els mems ortogràfics que havien creats dies enrere, ja que van servir de "xuleta".

És evident, però, que no només es tractava de portar a terme l'activitat. Gràcies a la lectura Reparar l'escriptura (Didàctica de la correcció de l'escrit) de Daniel Cassany, vaig adonar-me del potencial que té la revisió i la posterior reflexió que se'n fa. Per això, cadascuna d'aquestes activitats acabava sempre amb el mateix eslògan: corregir i classificar.

Sí, els alumnes havien de corregir els errors prèviament comentats i, després, classificar-los en calaixos gramaticals: ortografia, morfosintaxi, lèxic i textual. Finalment, i després dels comentaris pertinents, analitzàvem els motius i fèiem evidents a través del mur de l'ortografia de classe; però també deixant constància de tot plegat al portafoli. Amb aquesta col·lecció de mostres, els alumnes s'adonaven dels errors gramaticals i de la freqüència amb la qual l'acostumaven a fer. Però més important que tot això és que es feien conscients del problema i havien de buscar la millor opció per tal de solucionar-lo.
 

Així doncs, els processos que posen en marxa aquestes propostes han obert un ventall de possibilitats que cal continuar investigant. De fet, vull millorar-les i, fins i tot, afegir-ne de noves per treballar els objectius gramaticals del mòdul de manera informal, divertida i arrelada a la realitat, a la curiositat i a la voluntat dels alumnes.

D’aquesta manera, els alumnes podran forjar-se una base lingüística que els permeti una millor comprensió dels conceptes que es puguin treballar al curs i que són la clau per assolir-ne el repte. I si a això li afegeixo l’explicitació al portafoli dels coneixements adquirits, podria obtenir una combinació guanyadora perquè construeixin estratègies pròpies que millorin la revisió de l’expressió escrita i tractin allò que han creat amb responsabilitat. I és clar, amb molta correcció.

[076] - Mems per transmetre l'ortografia

 

Trobo inútil explicar l'ortografia a classe. No puc evitar confessar-ho, fins i tot als meus alumnes a l'aula. Per més voluntat que hi posi, l'accentuació continuarà donant maldecaps, confondran la b i la v; no sabran quan han de posar punt i coma o distingir la g de la j. Quin sentit té, doncs, fer ortografia amb l'objectiu de memoritzar, fer exercicis tancats i prou? 

Sé per experiència que cal alguna cosa més que "matxacar" la normativa per millorar l'ortografia. Hi ha tècniques que són més eficients i que els alumnes poden posar a la pràctica de manera més natural, com ara la memòria fotogràfica, la relació de paraules semblants, les rimes, etc. I en tot aquest procés, la norma és, habitualment, l'últim recurs del qual en fan ús.

Per això, enguany, i dins del procés de #rEDUvolution que he engegat, m'he llançat a buscar altres maneres de fer ortografia més divertides i que connectin amb els alumnes. D'aquesta manera, i en un moment de lucidesa espontani, vaig unir l'ortografia amb la moda dels mems. 

 

Segons l'article d'Aïda Rodríguez i Marina Sánchez a Vilaweb, un mem és qualsevol frase, imatge o vídeo que es passeja per la web de manera viral. Podríem dir que és un transmissor d'informació que arriba als internautes i, després, tenen l'oportunitat de reenviar-lo o bé transformar-lo per crear-ne un de nou. I llavors, sant tornem-hi cap a la xarxa! L'ús del mem per fer arribar bromes, acudits, etc. pot ser útil també per transmetre coneixements de manera creativa i divertida. I això és el que vaig fer.

És així com vaig proposar als alumnes del mòdul de Lengua castellana 3 que construíssim un recull d'ortografia castellana amb mems. Els vaig donar un resum de normativa ortogràfica i vam fer grups de 2 o 3 persones. Cadascun d'ells va fer-se càrrec d'un tema i, després, van posar-se mans a l'obra. Un cop acabats els mems, havien d'enganxar-los a les parets de l'aula. 

Atès que l'ortografia és un tema extens, es poden dedicar diverses sessions a la creació de mems per tal d'obtenir el resum complet. De fet, aprofito l'avinentesa que aquest curs tinc dos grups de GES 2 i el realitzem conjuntament, fet que agilitza l'assoliment de la tasca.

A més, val a dir que fer mems és molt senzill. Hi ha pàgines com memegenerator.es o generarmemes.net que faciliten una feina que, inicialment, els alumnes no sabien com desenvolupar-la. Però després de veure un parell d'exemples i, sobretot, crear-ne el primer, els dubtes es van esvair de seguida. La implicació i l'interès van ser notables. Tant és així que alguns grups van fer mems molt creatius i van arribar a utilitzar fotografies pròpies. L'activitat va posar a prova la capacitat de sintetitzar la normativa amb imaginació, de manera que es pogués recordar tant o més que l'explicació d'un llibre de text. 

Però compte! Els mems no són nomes eines memorístiques. Són la punta de l'iceberg d'un procés de comprensió més ampli. Són el punt de partida d'una sèrie d'activitats que volen prendre com a eix central la consulta del resum ortogràfic amb mems. I he començat, doncs, a revestir-ho amb activitats complementàries, com ara concursos per saber qui domina la b i la v, dictats creatius, i, com no, activitats tradicionals d'omplir buits. Això sí, aquestes darreres activitats són per fer a casa, de manera aleatòria i amb una data de lliurament raonable i consensuada. 

Exemple de dictat creatiu amb forats.

No obstant, si bé estic satisfet de la resposta per part dels alumnes, queda molta feina per fer. Tot plegat va ser força improvisat i requereix d'un plantejament racional perquè doni els fruits que busco. Una bona manera de treure-li rendiment és contextualitzar les activitats amb les reflexions que puguin fer els alumnes al portafoli lingüístic.

Cal, doncs, continuar amb la investigació, l'experimentació a l'aula per copsar allò que funciona i allò que no per tal d'anar disenyant una idea que pot donar molt de joc, fins i tot en altres àmbits, com ara la llengua catalana, l'anglesa, les matemàtiques i també les socials. I si no, que li diguin a Ramón Paraíso, director del centre de persones adultes M. Dolors Paul, de Cunit. Va saber extreure les bondats d'aquesta idea i traslladar-les a l'àmbit de les ciències socials en el projecte "Y lo sabes". Perquè la teoria amb mems entra millor! ; )

En definitiva, els mems esdevenen píndola de transmissió ortogràfica divertida, creativa i són eines transversals d'un objectiu encara més simple que el memorístic. En el futur haig de treballar perquè siguin la base per a una comprensió de la normativa. Crec que, combinant els mems amb altres activitats atractives (dictats "diferents", exercicis amb gamificació inclosa, reflexions al portafoli lingüístic, etc.) i amb una adequada contextualització, permetran una connexió conscient entre la normativa amb estratègies d'aprenentatge pràctiques a la vida real. Només així l'explicació de l'ortografia guanya sentit a l'aula.